Entre els IVA trimestrals i la darrera actualització del cas Negreira, i mentre qui més qui menys enfoca amb delit els dies sants d’una Setmana Santa que no celebrem, em demano com és que tenim tanta paciència. Estem envoltats de persones i grups que tenen raó. La raó, de manera absoluta si voleu. Allò que va ser el costat correcte de la Història. De vegades només falta allò que Déu ja trobarà qui són els seus. Podria anar per Trump o per casa nostra, o fins i tot per Finlàndia. El menfotisme està bé, és molt comprensible i fins i tot bo per la salut. No vivim 24 hores en una tertúlia de tele, entesos, però no pot ser tampoc que tot ens vagi bé. Estem en situació d’excepcionalitat des del 2021 per la sequera i amb els embassaments al 27% de la seva capacitat, Catalunya perd una quarta part de la seva aigua potable per culpa de les fuites segons l’Agència Catalana de l’Aigua. Una més.
 
L’escola comença de nou el 6 de setembre. L’any passat vam estar a punt de passar el somrient conseller Cambray per la quilla. Ara ja no. No sé si de sobte els pares ho tenen millor per conciliar -no crec que les escoles siguin aparcaments, alerta que us veig venir- o que els directors dels centres tinguin més recursos. Potser sí. Però m'estranya. Això sí, ara no ens queixem. També em sorprèn com hem deixat enrere l’espionatge de Pegasus, la ruptura del Govern per inacció manifesta, o que malgrat tantes promeses, anar a comprar segueix sent un acte heroic de comptabilitat creativa.
 
Però ara tindrem uns dies per esbargir-nos i estar tranquils, amb la mona de fons, tot fent-nos els bons padrins i millors fillols. Fa pocs dies, en una peça del Quadern del diari El País, un dels homes que ho ha estat (quasi) tot, Narcís Serra, deia que trobava a faltar lideratge a la classe política i empresarial del país. Ell ho deu saber bé. En tot cas, la figura del burgès, de l’emprenedor, de l’empresari ha estat tan denostada al debat públic que ara no existeixen referents. Duran Farrell, Ferrer Salat, Corominas, eren noms que un podia tenir al cap. Ara ja no. Perquè no volem conèixer-los. Hem decidit no saber qui són. A América són herois, i els empresaris americans també són referents aquí, però no els de casa nostra. En els atacs de certa part de certa esquerra al ‘capitalisme’ es busquen noms i normalment no encerten. A Catalunya sembla que hi ha qui pensi en el senyor Pla -el dolent del club Super3 de fa uns anys- com a nèmesi de les suposades polítiques de transformació. Costa veure transformació en xifres com aquesta: a Tarragona quatre de cada deu (44%) llocs de treball assalariats creats entre l’abril i el desembre passat foren del sector públic. A favor de la funció pública, és clar, però no d’un país amb perill de tenir les artèries obturades.
 
Correm el risc de tenir un país avorrit. No perquè no se sàpiga distreure, que potser també, sinó perquè sembla un xic fastiguejat. Quan tot va bé perquè no pot anar millor, perquè ningú dibuixa un horitzó engrescador i sexy, vol dir que la bufetada està a punt d’arribar. Que la mà oberta de la realitat està prenent velocitat. És cert que hi ha dades per ser optimistes, moderadament, però hi ha alguna cosa que grinyola. Aquell sorollet del cotxe. Aquella mirada tèrbola de la teva parella. Aquella resposta que queda a mitges quan ha acabat.
 
Potser perquè no entenem el nostre passat, per molt que el revisem amb els ulls d’avui, ens costa tenir apostes de país. El món no es va acabar el 2017. I Catalunya tampoc. Potser des de llavors ens hem fartat de tot una mica. Entesos. Anar passant, aquesta paciència inconscient i gregària. Ara bé, no podem esperar que la intel·ligència artificial ens digui què hem de fer, perquè fins i tot als robots se’ls hi ha de fer una pregunta o donar una ordre. I nosaltres, què volem fer?