Not in my back yard. Així es refereixen els anglosaxons a les protestes veïnals de qui vol, però vol ben lluny, segons quins equipaments necessaris per a la societat, però que  els veïns poden considerar molestos, o que deprecien el valor del barri: abocadors, depuradores, presons, centres de menors, narcosales... Aquest fenòmen ocorre arreu del món, i està més que estudiat.

Més peculiar, però, és que els veïns es queixin de les millores que es fan al seu barri. Que lamentin que els reformin un mercat vell i atrotinat i el deixin espectacular i funcional, o que els canviïn una presó que es cau a trossos per zones verdes i equipaments. I això és exactament el que està ja passant a la capital del nostre país.

Ho il·lustrava molt bé aquest reportatge d'Andreu Merino sobre l'últim habitant del 151 del carrer Entença de Barcelona, just davant de la Model. Un veï que resisteix perquè encara té un lloguer de renda antiga: a la resta, la propietat -un fons inversor- ja els va comunicar que no els renovava el contracte, coincidint amb la reforma de l'antiga presó que ha revolaritzat la zona. 

Es dona el cas que el trasllat de la model era una vella reivindicació veïnal. Com també era més que desitjada la reforma del Mercat de Sant Antoni, que ha estat la gota que ha fet vessar el got de la gentrificació d'un barri ja prou gentrificat, i que també ha expulsat veïns i comerços de tota la vida, que no han pogut assumir l'augment dels lloguers.

Un barri millora i hi pugen els preus. Aquest és el funcionament normal del mercat i de la llei de l'oferta i la demanda, i coses semblants passen arreu del globus, en grans metròpolis i ciutats petites. D'acord. Però parlem d'una ciutat ja especialment afectada per l'increment dels lloguers i per la turistització. I on, se suposa, el model contempla que les administracions corregeixin els excessos del mercat.

El problema és que, a Barcelona i en matèria d'habitatge, ben poc han corregit històricament les administracions. Qui més n'ha fet, sense cap mena de dubte, és l'actual equip de govern. Així i tot, les xifres són insuficients: uns 4.600 pisos en marxa, i el projecte d'arribar als 13.000. I a Catalunya, la situació fa encara més feredat. L'any 2001, el percentatge de pisos de lloguer social era d'un molt escadusser 2% del total. I el 2018 era d'aquest mateix 2%. Unes xifres molt lluny del 15% d'altres països del nostre entorn, i que difícilment poden ni suposar una opció real per a les classes mitjanes, ni encara menys incidir en els preus globals de l'habitatge. 

Mentre no millorin aquestes xifres, que ningú no s'estranyi si qualsevol dia veiem una manifestació en qualsevol barri, no per reclamar zones verdes, sinó per demanar que no en facin.