És el que pretenen els espanyols? Segurament; com ho han fet sempre. Aplicant tàctiques més bèl·liques que no pas democràtiques, els espanyols s’han dedicat, al llarg dels darrers tres cents anys d’història, a esprémer el dret de conquesta. Espoliant-nos econòmicament (16.543 milions d’euros d’espoli és la darrera dada que hem conegut); oprimint-nos amb les seves forces d’ordre públic; imposant-nos les seves lleis; la seva llengua; comprant traïdors; i enganyant-nos en totes i cada una de les vegades en què, suposadament, s’avenien a negociar amb nosaltres alguna cosa.

Per sí soles, cap d’aquestes “polítiques” podrien capgirar la voluntat catalana. Si fos ferma. Però la seva concatenació acomplia un altre objectiu, a més. Minar la moral catalana. Afeblir-la. Fer-la dubtar. Dividir-la. I déu n’hi do com se n’han sortit amb el seu propòsit; durant tres segles!

Però s’ha acabat el bròquil. Perquè per més tàctiques wertgonyants que s’entestin en aprovar, la voluntat catalana ara és ferma. I en lloc de minar-la, cada una d’aquestes mostres de fatxenderia espanyola, l’enforteixen més. Perquè –com si es tractés del més pur sistema motivador d'en Guardiola-, davant de cada nou repte, ens vénen a la memòria les imatges del 11S, del 10J, de les consultes, del lip-dub per la independència, de les estelades humanes o d’espelmes, del Camp Nou cridant “Independència!”. I ens revifem. I ens sabem forts i decidits.

Els caldria molt més que repetir els mateixos atacs de sempre, ara, a aquests espanyols, per a aconseguir minar-nos la moral. Però ho tenen negre, perquè ja han esgotat totes les seves tàctiques barroeres. Si encara se’ls acudirà la genial idea de reclamar el dret de cuixa...