La cançó d'Ovidi Montllor Lliçó de sumes i verbs comença així: "Un moment! / No ens precipitem./ Primer pensem." M'ha vingut al cap veient tants de titulars fàcils i simplificadors de tot el que està passant aquesta setmana.

La taula de diàleg entre governs és un instrument necessari per intentar avançar en tres direccions. La primera, que comenci una negociació política amb la proposta d'amnistia i autodeterminació unànime per la part catalana, i que el Govern de l'Estat posi sobre la taula la seva contraproposta. A partir d'aquí es pot veure amb el temps que calgui, que no serà curt i pot tenir retrocessos i fallides, quins punts d'aproximació pot haver-hi. En tot cas, la paraula definitiva la tindrà la ciutadania de Catalunya entesa com a espai bàsic de decisió, en una votació.

La segona direcció correspon a la Comissió bilateral Estat-Generalitat, on no s'hauria de renunciar a obtenir demandes històriques pendents en el marc legal vigent. Qualsevol enfortiment de l'autogovern no va en detriment de la lluita per la República, si no s'hi renuncia. És curiós veure com molts opinadors de l'espai postconvergent que van gestionar durant quasi trenta anys el marc autonòmic sense horitzó rupturista s'estripen ara les vestidures si es negocien millores autonòmiques (sobretot, si no ho encapçalen ells).
 
La tercera direcció és una que no veig en cap manifest de reclamacions, però que és la prova del cotó de la voluntat real del Govern PSOE-UP: la demanda d'una homologació immediata del marc de llibertats i drets civils espanyol amb les democràcies consolidades i avançades d'Europa, seguint les recomanacions i advertiments a Espanya de diferents organismes internacionals sobre la baixa qualitat democràtica d'institucions claus com la justícia, la policia, els mitjans de comunicació i el marc econòmic oligopòlic.

L'exigència d'un programa d'emergència democràtica al Govern d'Espanya hauria d'estar sobre la taula i al carrer en mobilitzacions massives destinades al 80% català.  I que caldria també adreçar a amplis segments de la societat espanyola que es comencen a adonar de com els afecta la liquidació de drets que va iniciar-se a les darreries del conflicte basc i que s'ha accelerat a l'entorn del procés català.
 
El tacticisme  de regat curt, mirant les enquestes electorals, no ajuda, però, a tenir una estratègia de joc compartida i guanyadora. No hi ajuda situar la Taula de negociació com a panacea de la solució del conflicte democràtic. No hi ajuda continuar apostant que actes de mobilitzacions simbòliques com la de Perpinyà són els que implementaran aquella República que se suposa que ja tenim des de l'U d'octubre.
 
En cap dels dos casos es parla prou clar que ni la taula de governs, ni les manifestacions tradicionals, oimés si són centrades en l'exili, són accions suficients per obligar l'Estat a seure davant de Catalunya.
 
El Govern d'Espanya negocia. Però el seu Estat controlat relativament o descontrolat en mans del 'trifachito' (veure el cas Betancor) continua actuant com una piconadora usant la seva força, bàsicament repressiva (Jové ja ha rebut l'estocada l'endemà d'anar a negociar).
 
El Govern de Catalunya negocia. Però no té l'Estat al darrere. Hem après que la Generalitat i el Parlament són, ai las, institucions subalternes a l'Estat. I que la seva capacitat de confrontació efectiva és escassa. Llavors, el contrapoder a l'Estat és la societat catalana. I als polítics, tant de Waterloo com de l'interior, els costa admetre que el seu paper és necessari però totalment insuficient, vagin de pragmàtics o de màgics.
 
Partits, entitats sobiranistes i entitats a favor de la democràcia simplement haurien d'estar trencant-se les banyes per com es configura aquesta força civil que s'ha d'expressar en les diverses variants de la no violència: construcció d'alternatives, no cooperació, desobediència civil.
 
I darrer apunt electoralista: si fem cas de l'enquesta del CIS, no haver pactat l'estratègia, no precisar clarament el binomi diàleg-confrontació, porta a un retorn al vot dual. Vots progressistes a Catalunya retornen a PSOE i UP. I els més bel·licosos independentistes contra el diàleg, no rasquen bola, per cert, tampoc.
 
I llavors, com acaba Ovidi en la seva cançó: "Tots hem pensat, ja?/ Llavors cal que fem, /no estiguem parats. (....)/ Tres més un són quatre./ Doncs, xiquets, no deixem que ho faça un altre."