La negociació entre el Govern i el PSC pels pressupostos de la Generalitat ha entrat en una fase de guerra de nervis que només anticipa dos escenaris: un acord imminent -a nivell de números tot està tancat des de fa dies- o bé una trencadissa de conseqüències incalculables en la legislatura catalana. El relat, en tot cas, és discrepant entre les dues parts. Perquè el Govern insisteix que només queda l'escull del Quart Cinturó, però el PSC manté que hi ha més carpetes obertes i que caldrà abordar-les en el termini de la setmana que s'han donat de marge extra Pere Aragonès i Salvador Illa. Però és evident que no són les qüestions -legítimes i rellevants- sectorials les que bloquegen qualsevol acord. 

Perquè els pressupostos són l'oportunitat que té el PSC per projectar dues dinàmiques: la debilitat parlamentària d'Aragonès -el preu de governar en solitari s'expressa en una minoria molt complexa de gestionar- i el creixement dels socialistes, que apareix consolidat en totes les enquestes. A Illa li convé, liderant la primera força a la cambra catalana, aprovar els comptes d'un executiu necessitat d'oxigen? Només si aconsegueix instal·lar el marc que ho ha fet per responsabilitat i és capaç d'exhibir cessions per part del Govern. És a dir: si pot traslladar a l'electorat que hi ha pressupostos gràcies a ell i que, de retruc, les seves demandes han estat acceptades. D'aquí la insistència en el Quart Cinturó, en el Hard Rock i en l'ampliació de l'aeroport del Prat, tres banderes enarborades pel PSC. 

Darrere l'estratègia negociadora dels socialistes, en tot cas, s'hi veu la veritable voluntat d'Illa, que és debilitar Aragonès i succeir-lo a Palau. El màxim dirigent socialista compta amb el vent a favor que suposa tenir Pedro Sánchez a la Moncloa -la cimera d'aquest dijous a Barcelona amb Emmanuel Macron ha estat un anunci de quina Catalunya post-procés té el PSOE al cap- i aspira a convertir les municipals en la primera etapa d'un retorn a la Generalitat, institució que no ocupen des del 2010. No hi hauria traducció més pràctica del mantra -inexacte i interessat- segons el qual el procés s'ha acabat que un president socialista a Palau, combinada -si Sánchez guanya a les dretes- amb el PSOE a la Moncloa. Un escenari com aquest posaria en qüestió, inevitablement, l'estratègia que ha seguit ERC: i si el diàleg només acaba beneficiant qui menys interès hi ha posat?

Aragonès necessita pressupostos per sobreviure, però tampoc es pot permetre el luxe d'exhibir més debilitats de les necessàries. La sortida de Junts del Govern li va facilitar un cert marge de tranquil·litat -sempre es viu millor quan els veïns sorollosos emprenen la mudança-, però al mateix temps li ha complicat la vida. Haver entrat en una negociació tan concreta amb el PSC equival a excloure de manera pràctica Junts de l'equació, de manera que una trencadissa sobtada amb Illa faria que Laura Borràs i Jordi Turull rebessin el president amb els ullals afilats a l'hora de rescatar-li els comptes. Sense pressupostos, això sí, no hi ha legislatura possible, encara menys fins al 2025, que és quan tècnicament hi hauria d'haver noves eleccions al Parlament. Avançar-les, per ara, no forma part del pla de Palau, que insisteix que és qüestió de voluntat tancar l'acord pels comptes. 

Un escenari de ruptura pels comptes i d'unes municipals desfavorables per als interessos d'ERC anticiparien una etapa especialment complexa per als republicans, i també per al conjunt de l'independentisme. El mateix independentisme que es manifesta al carrer amb escepticisme sobre el paper institucional que fa Aragonès seria el primer que trobaria a faltar que el moviment no disposés de palanques públiques i que estiguessin en mans d'altres actors, en aquest cas Illa. Es pot menysprear l'autonomia i el seu paper -limitat, per descomptat-, però encara és pitjor perdre'n les atribucions. Que és, precisament, el que pot passar a l'independentisme si Illa se'n surt amb el seu pla pels pressupostos.