Deia Bertolt Brecht que hi ha moltes maneres de matar, i que ben poques estaven prohibides per l’estat. El dramaturg i poeta alemany pensava en les democràcies liberals de l’Europa d’entreguerres però les seves paraules van tornar a ressonar, per uns instants, el passat 6 de febrer a la comissió del Congrés, quan Ada Colau titllava al representant de la banca de criminal i denunciava, així, l’estafa orquestrada durant anys i panys al voltant de la bombolla immobiliària d’aquest país.

Al final de la compareixença, Jesús Posadas, el president del Congrés dels Diputats, li cridava l’atenció. Ja se sap, no es pot aixecar la veu a l’amo, al qui et dona de menjar, devia pensar el mestre. Però la veritat és que ja no els queda cap credibilitat als qui s’han convertit en els nous inquisidors de la història. Més de 6 milions de persones sense feina, un 25% dels infants mal nodrits, 400.000 desnonats en només 5 anys i els centenars de suïcidis difícils de comptabilitzar, per gentilesa de l’INI que des del 2010 ja no fa la seva feina, els desemmascaren de la manera més dramàtica. I no és pas poca cosa. En el país dels ministres de la mentida, els consiglieres de la “gran família” i els gestors de la misèria el govern segueix en mans dels de sempre. Una petita casta financera i política que ve dels temps de la Transició, i del caciquisme, i que ha edificat el seu imperi sobre els peus de fang de l’economia especulativa, la construcció i el sobreendeutament de les famílies i les llars.

Poc importen les prerrogatives de la Carta Magna en favor del dret a una vivenda digna. Aquí el què realment importava, com denuncia la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, era concedir el màxim nombre d’hipoteques, amb unes condicions ja decidides per una de les parts, el banc, i signades sota la foscor dels tecnicismes del llenguatge financer. És clar que hi va haver qui alertava dels perills de la bombolla, i qui no es va creure mai la farsa, però això no eximeix del crim, i menys quan amb nocturnitat i alevosia es reforma una constitució i es canvien drets socials per deutes bancaris.

La ILP presentada per la PAH, en conseqüència, així ho denuncia. Dació en pagament, paralització dels desnonaments, lloguer social... Són tot mesures que haurien d’haver estat assumides pels que es diuen “servidors públics”, i més si fem cas a l’exagerat estoc de pisos buits que hi ha arreu de l’Estat, però que només han sigut exercides en el si de la pressió del carrer i la força de la gent. Des d’aquest punt de vista, doncs, la PAH no només significa un desafiament a les retallades i les polítiques d’austeritat, sinó que defineix el curs d’un moviments social que ve de lluny, que recull les lluites i l’herència del moviment okupa i que descriu, conjuntament amb els moviments feminista, ecologista o veïnal, el disseny de l’alternativa possible al neoliberalisme, i els seus criteris de precarització de les condicions de vida i de treball de la majoria.

Democràcia directa, renda bàsica, polítiques de decreixement... són només algunes de les demandes d’aquest nou subjecte polític que cristal·litzen, a la vegada, en bona part de les protestes socials del nostre temps. L’únic problema és que, com deia Albert Camus, vivim en l’època de la falsa filosofia, la que transforma als criminals en jutges i, per tant, la decisió sobre la vida i la mort dels ciutadans segueix encara en mans de la minoria. I d’això es tracta, de canviar precisament l’equilibri de forces.