Tot avenç en el camí de les negociacions entre Catalunya i l'Estat esdevé feixuc i estressant. Les declaracions del president espanyol, Pedro Sánchez, des d'Albània, assegurant que "no es veu ara per ara una majoria parlamentària" per reformar el delicte de sedició són un nou refredament de les expectatives generades per la tercera trobada de la taula de diàleg, celebrada dimecres passat a la Moncloa. 

La desjudicialització va ser un dels objectius explicitats en la darrera sessió de la mesa i es va expressar -amb més o menys matisos- la voluntat d'anar cap a una modificació del codi penal pel que fa a la sedició. Però el govern espanyol mostra la carta i l'amaga tot seguit quan es tracta de moure aquesta peça. Sánchez ja es va referir l'any 2020 a la predisposició a "modernitzar" la sedició per adequar-la a les legislacions europees "més modernes". Però tot seguit, tant el mateix president com membres autoritzats de l'executiu, com el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, han afegit que no hi ha majoria al Congrés per efectuar el canvi legal.

És evident que estam davant un pols pel relat. Des de la Generalitat i ERC es recorda una cosa tan evident com l'existència d'una majoria al Congrés per efectuar canvis en una llei orgànica com el codi penal. La majoria requerida és de 176 escons. Només cal tenir present que els pressupostos de l'Estat s'han aprovat per 187 vots. El fons del tema no és l'existència d'una base parlamentària per posar fi al concepte autoritari de sedició del codi penal espanyol, sinó estar disposat a fer-ho.    

Aquí, l'article per adequar la tipificació de la sedició a la legislatura europea és el 545 del codi espanyol. Des d'ERC s'ha recordat la posició de l'assemblea parlamentària del Consell d'Europa i del grup de treball de les Nacions Unides, que han reclamat suprimir aquest concepte. En molts estats europeus ni tan sols està contemplat aquest delicte, un residu del passat autoritari. En el cas d'Alemanya, un tipus legal similar va ser suprimit fa més de cinquanta anys. Només cal recordar que el tribunal d'Schleswig-Holstein va descartar extradir Carles Puigdemont per un cas de rebel·lió.

En el cas de la legislatura del govern "més progressista de la història", la sedició, com altres temes, ha anat venint i marxant en funció del moment i la solidesa de Sánchez. Ha estat un exemple més del tacticisme de la Moncloa. A inicis d'any, la reforma del codi va saltar de l'agenda normativa de l'executiu. La necessitat del líder del PSOE de solidificar la seva majoria davant l'enorme erosió de l'executiu va fer que aquesta carpeta es reobrís. Però la partida serà llarga.

Des d'Albània, Sánchez ha afegit un altre missatge no gaire subliminal sobre política catalana, quan ha reiterat la posició de l'estat espanyol  en contra del reconeixement de la independència de Kosovo: "Una declaració unilateral d'independència viola el dret internacional". Quan es tracta de negociar amb l'estat espanyol, el que sembla que es guanya pel matí, es perd a la tarda. Ningú va dir que fos fàcil. Però sí que convindria que si no vol acabar donant la raó als qui des de l'independentisme, legítimament -i també per raons polítiques- qüestionen la via de la taula de diàleg, Sánchez nodrís els arguments dels qui defensen la conveniència de negociar amb ell.