Aquest dijous venç el segon ultimàtum de Rajoy per tal que Puigdemont es retracti –a la pràctica, s'humilii- i proclami als quatre vents que el 10 d'octubre no va proclamar la independència. Qualsevol resposta –com la de dilluns- que no sigui un no rotund provocarà, ara sí, l'aplicació del temut article 155.

Després de dies especulant amb solucions pròpies d'un règim colonial –alguns mitjans han posat sobre la taula noms com Josep Borrell, Enric Millo, Josep Piqué o Josep Antoni Duran i Lleida per convertir-se en president il·legítim de la Generalitat- ara tot apunta a solucions més “quirúrgiques”.

El govern espanyol, conscient que la batalla pel relat sovint és més important que els fets, no vol que es transmeti la idea que suspèn l'autonomia sinó que, al contrari, fa "ajustaments" per garantir-la. D'aquesta manera, vol aprofundir l'escenari de les darreres setmanes amb mesures com la intervenció de les finances o l'intent de control dels Mossos. Són decisions amb més cost real per l'autogovern català que per la imatge interna i externa de l'executiu de Rajoy.

És molt probable que els propers dies des d'àmbits polítics i mediàtics –també de suposats partidaris de la tercera via- s'intenti rebaixar la importància de l'aplicació del 155. Ho presentaran com un 155 soft, talment com allò de vendre la dictadura de Primo de Rivera com a “dictablanda”. Tanmateix, qualsevol nova intervenció –afecti totes o part de les competències, suposi destituir o no el president, el vicepresident o un sol conseller- serà un atac intolerable a les institucions catalanes i al conjunt del país.

La darrera oferta-trampa de Rajoy –convocar eleccions per evitar el 155- mostra que el govern espanyol no les té totes. Fer servir un article tan inconcret –i que quan es va incloure a la Constitució no es va preveure com aplicar-lo- pot ser un vesper i, fins i tot, demostrar a ulls de la societat que han perdut definitivament el control del país.