La demanda de diàleg amb la que les forces polítiques independentistes catalanes condicionen possibilitar la investidura de Pedro Sánchez ve resposta pels seus interlocutors, en el millor dels casos, amb "diàleg sí, però sempre dins de la Constitució". Tanmateix, els autoproclamats constitucionalistes haurien de saber que les constitucions democràtiques no imposen límits al diàleg; tampoc no ho fa la Constitució espanyola.

Precisament d'ella ha dit el Tribunal Constitucional que no protegeix una "democràcia militant". El fet que el Text constitucional no contingui límits materials a la seva reforma (arts. 166 a 169 CE) i que reconegui, al mateix temps, un conjunt de llibertats de reforç a la defensa de la lliure ideologia (arts. 16 i 20 CE), comporta poder excloure la democràcia espanyola d'aquelles democràcies que no toleren opcions contràries als valors i principis consagrats constitucionalment, com ho fou l'alemanya dels anys 50 als 70 on s'il·legalitzaren partits (com el comunista) o es prohibí l'exercici professional a funcionaris de "dubtosa" ideologia (Berufsverbot).

La democràcia espanyola, per contra, d'acord amb la seva configuració constitucional, no inconstitucionalitza la defensa de fins o condemna d'ideologies contraris a ella. No és una democràcia en la qual es generi un "metadret natural i fonamental" d'autodefensa de la unitat de l'Estat, que es converteixi en paràmetre de referència per a la validesa i interpretació dels drets individuals i col·lectius, i que s'imposi jeràrquicament sobre ells.

No exclou de la legalitat subjectes o grups que tinguin una idea del Dret o de l'organització social diferent o contradictòria amb la de la mateixa Constitució. I així ho ha afirmat el Tribunal Constitucional des de la STC 48/2003 fins a la 42/2014: tot projecte polític o social és compatible amb la Constitució, fins i tot aquell que en sigui contrari, sempre que no es defensi a través d'una activitat que vulneri el principi democràtic o els drets fonamentals.

En conseqüència, ¿per què s'hauria d'excloure de la mesa de negociació la discussió sobre la celebració del referèndum que majoritàriament la ciutadania de Catalunya reclama? ¿Quin topall té la Constitució espanyola per considerar inconstitucional l'expressió col·lectiva de la voluntat contrària al manteniment de la unitat amb l'Estat espanyol, si la Constitució no imposa cap adhesió al principi d'unitat? ¿Com podria la celebració d'una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu futur com a comunitat política atemptar contra el principi democràtic o els drets fonamentals, si precisament expressar-se a través d'una consulta està emparat pel principi democràtic i és exercici de drets fonamentals ja reconeguts per la mateixa Constitució?

Ni el reconeixement de la indissoluble unitat de la nació espanyola (art. 2 CE) fa impossible constitucionalment la secessió de part del seu territori, ni molt menys impedeix parlar sobre l'exteriorització conjunta d'aquella voluntat de secessió.

Si la Constitució espanyola no instaura cap democràcia militant, sinó una democràcia plural i oberta a la transformació, cap límit no imposa a la taula de negociació. Cap límit no imposa, per tant, a començar a parlar sobre el com i el quan se celebrarà el referèndum per preguntar a la ciutadania de Catalunya pel seu futur com a comunitat política.