A Luxemburg hi ha un búnquer gegant on tots els seus ciutadans tenen un llit assignat juntament amb un kit de supervivència. En cas d'atac, hecatombe o desgràcia de grans dimensions els ciutadans de Luxemburg tenen dret a salvar la seva vida. Tot molt organitzat, una manera molt germànica d'encarar el fi dels dies. Els catalans en tenim una altra. Li diem acords nacionals.

Va haver-hi una època en la que cada dos dies teníem un Acord Nacional. Per la Competitivitat, per l'Educació, per la Reforma Horària, per la Bicicleta, pels Cítrics. Molts acords, perquè els catalans ho tenim això: anem a l'una. Fotos i escarafalls. Llistes d'entitats i partits i sindicats. Tots plegats. Fins i tot hi ha un acord pel Dret a Decidir. Pacte en diem. Ja ho tenim a tocar això de la independència podríem dir veient aquest actitud de concòrdia.

Però no. Vivim al país en el qual els postcos no són prou postcos, perquè no són prou purs ni prou d'esquerres. Els convergents, sembla ser que són massa convergents. I els d'Esquerra ja se sap. Però ha emergit una nova raça en la cadena tròfica de la política catalana. El/la cupaire. Un ésser superior. D'una ètica immaculada i d'una coherència tan calculada que li provoca empatar assemblees a 1515. Ni el mateix professor Sebastià Darbó sabria treure l'entrellat del seu pensament.

La CUP és com aquell (o aquella) parent que per Nadal res troba bé. El dinar? La sopa una mica salada. Jo els canalons els faig diferent. Com és que aquest any no hi ha foie? L'àvia sí que s'havia fer un dinar de Nadal. Això és. Mai estem contents.

En el moment en què el PP assegura que ara va de dialogant i quan els diaris grans de Catalunya pressionen més perquè baixem dues o tres marxes. Quan el Govern de la Generalitat va més collat i té més preparat que mai l'endemà de la independència. Quan el món ens mira per veure si saltem la paret ja d'una vegada. En aquest moment precís va la CUP i diu que això dels pressupostos de la Generalitat (que tots volem que siguin els últims autonòmics) no va amb ells. Es veu que això de donar suport al president Puigdemont i al govern independentista ara no toca.

I és que va haver-hi uns nois que van cremar unes fotos del rei d'Espanya i els van detenir. Oh, no havia passat mai. És una conxorxa contra la CUP! I elles (i ells, veles e vents) van denunciar-ho i van trencar fotos al Parlament. I els mitjans vinga a remoure la cimentera. I per això, la CUP no donarà suport als Pressupostos. D'acord.

No hi haurà pressupostos. Doncs res. Eleccions. S'acaba Junts pel Sí i comença una Guerra Civil que riu-te'n tu de Lincoln i Lee. Els espanyolistes sumant i això que en diuen "el món dels comuns" (com si fos El Planeta de los Simios) sense saber què fer ni que dir mentre Pablo Iglesias espera a ser president del Gobierno.

L'escenari és el caos. Em direu: o nosaltres o barbàrie? Doncs sí, la cosa ha quedat en això. No es tracta de moments històrics. Es tracta de dir sí a donar un Estat que es preocupi d'aquest país o es tracta de dir que no i fer el que sempre han fet alguns: fer revolucions per al borrissol del propi melic.