El coordinador dels diputats del PSC al Congrés ha recordat les velles divises de pissarra escolar copiades una i mil vegades. “No ho tornarem a fer mai més”, ha resolt i sentenciat Albert Soler referint-se a la moció que el PSOE va pactar dijous passat amb Unión, Progreso y Democracia i el Partit Popular. Una moció que condemnava amb rotunditat el procés sobiranista català i instava el govern de Mariano Rajoy a garantir el compliment de la legalitat. Per molt que, amb l’habilitat que se n’espera, Rosa Díez va accedir a rebaixar-ne la contundència de la redacció inicial, la moció final hauria de ser insuportable políticament i nacionalment per al PSC. Però els diputats socialistes catalans hi van votar a favor.

Què va quedar clar amb aquesta votació? Que un perd i l’altre guanya. Que un cedeix i l’altre, no. Qui perd i qui cedeix és el PSC. Qui guanya i qui no cedeix és el PSOE. El drama que ha esquinçat els socialistes catalans té un origen poc discutible. Alfredo Pérez Rubalcaba va alertar Pere Navarro que el PSOE no aguantaria una altra indisciplina de vot al Congrés dels Diputats. Navarro va fer un gir en aquell moment i va passar de l’abstenció al vot negatiu en tot allò que afecti el procés sobiranista a Catalunya i que no hagi estat pactat prèviament amb el govern de l’Estat. És a dir, en tot. Els socialistes catalans votaran a Barcelona contra els seus principis fundacionals i contra els seus compromisos electorals només per no escaldar el PSOE. A Madrid, per contra, els socialistes espanyols no mouran ni un dit per no deixar en evidència els seus homòlegs catalans. I si cal votar amb el PP i amb Unión (tota), Progreso (gens) i Democracia (menys), es rebaixa el to de la intransigència nacional i s’accepta dissolta amb sucre de canya.

Mentre els seus dirigents “crítics” s’avalotaven, doncs, els diputats del PSC votaven a favor de l’Espanya del PP i d’UPyD. Però aquí és on s’equivoquen. Perquè, per molt que ho vulguin veure més dolç, el moll, no la pell, de l’Espanya del PP i d’UPyD és el mateix. Una medul·la d’intransigència. Acabada la sessió, un Rubalcaba equilibrista va afirmar que se sentia còmode votant contra el procés sobiranista català però que mai més es deixarien arrossegar per “posicions simplistes”. Això fa el PSC al Parlament de Catalunya: no es deixa arrossegar per “tacticismes” o “posicions simplistes”. Ho fa amb incoherència i contra una part important dels seus dirigents i militants. Ho fa per no contrariar després el PSOE a Madrid. Al Congrés dels Diputats, però, el PSOE no té tants escrúpols i tornarà a fer més gros el patriotisme agressiu sempre que calgui. Tornarà a votar per l’Espanya grenyal de Rosa Díez, que és la d’ells. I els diputats del PSC també hi repetiran. Angelets! En tindran tantes oportunitats com no voldran, perquè Unión, Progreso y Democracia es justifica en la necessitat de proclamar la unitat intransigent d’Espanya cada dia. “No ho tornarem a fer mai més”, proclama Albert Soler. Ho faran, senyor coordinador, perquè només hi ha una necessitat que explica les darreres tribulacions del PSC: la de votar com determini el PSOE. A Barcelona i a Madrid. Ací contra el dret a decidir del poble de Catalunya i allà, també.