La normalitat d’ús de la llengua vol dir casa, carrer i escola, ràdio, televisió i cinema i vol dir assumir tot això, diu Joan Fuster, "amb una decisió nacional clara i amb una flexibilitat simultània de cara a totes les propostes que els mas-media i l’ensenyament tenen pendents de cara al poble i de cara a l’administració". Però aquella realitat que Fuster descrivia, i sobre la qual alertava l’any 1981, avui persisteix:  "La castellanització dels Països Catalans s’ha endurit –deia- i no pense solament en la multitud immigrada: pense, sobretot, en la passivitat amb què els catalanoparlants hem acceptat la imposició del castellà. A tots els nivells".

Aquest mes passat el Tribunal Suprem rebutjava el recurs del Govern de la Generalitat davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a impartir el 25% de les classes en espanyol. Un atac frontal a l’ús social de la llengua. Però a més a més el Departament d’Ensenyament ha alertat que constaten una caiguda dràstica de l’ús del català a les aules d’uns anys ençà, tant entre els alumnes com entre alumnes i professors. I si és cert el darrer informe de la Plataforma per la llengua, segons el qual el català és llengua d’ús habitual en només un 36% dels catalans i en el conjunt del domini lingüístic, des del 2005, s’ha perdut mig milió de parlants, la realitat és alarmant.

I a aquesta reculada de l’ús del català en favor de l’espanyol, s’hi sumen les sentències o les mesures cautelars del TSJC sobre l’obligatorietat d’haver de fer un percentatge d’hores lectives en espanyol atenent les denúncies que demanen un 50% en cada llengua, com ha estat el cas d’una única família de l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar.

Què diu el discurs oficial? Des de les institucions catalanes de govern s’afirma que ningú no pot ser discriminat per raó de llengua, però l’espanyolisme militant argumenta que, aquí, els únics ciutadans discriminats lingüísticament són els hispanòfons. Alerta: en el món aquest que ens ha tocat de viure, a més a més d’eina de comunicació, la llengua exerceix tot de funcions de caire discriminador i integrador, en el sentit que és a través de la llengua, del coneixement que s’estigui en condicions d’acreditar-ne, d’adquirir-ne i de difondre’n a través del seu domini, que "els ciutadans –diu Josep Murgades-, esdevinguts tots iguals davant la llei, disposen de menys o menys possibilitats d’ascendir socialmen".

Si, doncs, la llengua és el mitjà per excel·lència d’integració, i, indestriablement, de discriminació, vol dir que en la situació de conflicte lingüístic que vivim entre català i espanyol, la qüestió de fons és, i torno al professor Murgades, "en quina de totes dues llengües s’ha d’operar primordialment aquest procés d’integració i, doncs, de discriminació; quina d’elles ha de ser dotada del poder social, econòmic i polític necessaris per erigir-se en la llengua de funcionament prioritari de la societat catalana".

Arribats fins aquí, amb pèrdua de parlants pel que fa a l’ús social, que vol dir poca consciència lingüística i una indiferència aterridora, a més a més de les sentències judicials contra l’escola catalana, el que ens cal és lluitar per evitar la substitució galopant cada vegada en més àmbits per part de l’espanyol. No el naturalitzem, a Catalunya, l’espanyol. Posem totes les forces polítiques, econòmiques i de consciència lingüística per revertir-la, aquesta realitat, per tal que la llengua d’integració social preferent d’aquest nostre país sigui la del país, la catalana, perquè integrar socialment no sigui, per als catalanoparlants, discriminació lingüística. Això vol dir voluntat política d’admetre que un conflicte lingüístic, aquí i arreu, és conseqüència d’un conflicte polític.