Avui fa mig any que Barcelona quedava horroritzada per un atemptat que ens va deixar astorats. Vam cridar "No tinc por", individualment i col·lectivament, per rebutjar la violència. Vam prometre que ens implicaríem en la lluita contra el radicalisme, i en la prevenció per detectar casos com el del terrorista Younes Abouyaaqoub, de només 22 anys. Però més enllà d'iniciatives municipals a Barcelona i Ripoll, poc s'ha avançat. Els experts encara assenyalen que no s'ha fet una anàlisi dels motius pels quals els joves van cometre els atemptats, que és una assignatura pendent.

La data obliga a recordar les explicacions del conseller d'Interior, Joaquim Forn, i els detalls dels fets de qui era el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, davant les primeres imatges de terror. La confiança posada en ells dos i en les institucions que representaven, quan tothom volia saber i ells asseguraven que "tenien bastant perfilats els responsables de l'atemptat". Mig any més tard, els dos es troben en un escenari involuntari ben diferent: un empresonat i, l'altre, apartat de les seves funcions i investigat per un delicte de sedició. El govern espanyol, que en una situació normal hauria posat en marxa mesures de prevenció contra el terrorisme, ha preferit intervenir el cos dels Mossos.

Sis mesos és poc temps per curar les ferides de dolor, però suficient per pensar en les tres famílies catalanes que van perdre els seus estimats en els atemptats. Per dedicar-hi un silenci i imaginar què se sent quan la vida és arrabassada tan brutalment. Avui és un dia per tenir present també als que van venir de fora a visitar la ciutat i van morir en aquell atemptat. Els seus encara no hauran paït com, en un viatge de plaer, van desaparèixer per sempre d'aquesta manera tan cruel.

És moment per recordar la Rambla, que es va omplir de flors, espelmes, banderes, cartells, cintes de colors i mil objectes més que animaven a rebutjar el terrorisme. En total, 8.000 objectes i 4.653 documents en suport als afectats, que ara es cataloguen i conserven al Museu d'Història de la ciutat. Alguns arbres del passeig encara tenen missatges gravats de pau i condol rememorant aquella desgràcia.

Entre els objectes guardats en el museu, potser hi ha el "Llibre de les passes perdudes". Com tants altres aquells dies, l'Eva em va explicar que s'havia passejat per l'escenari dels fets. En el punt del mural de Miró, es va trobar amb una artista (sento haver oblidat el seu nom) que anava posant folis blancs a terra per gravar, amb un carbonet, el dibuix dels 550 metres que havia fet el terrorista de la furgoneta. Des d'allà fins a la font de Canaletes. Van començar elles dues soles. Cada foli dibuixat, era numerat i apilat en ordre. Es passarien hores, però no tenien pressa. Volien recollir el dolor que s'havia quedat impregnat en aquell terra.

No sóc capaç d'expressar l'emoció amb la qual la meva germana rememorava l'experiència, al costat de molts altres que només volien, com ella, contribuir i empatitzar amb els que patien per la pèrdua dels estimats. "Finalment, es va crear una cadena humana, formada per centenars de persones", em va dir emocionadíssima. Entre tots, van enllestir el mig quilòmetre de folis dibuixats en menys temps del previst. En arribar a Canaletes es van fondre en una gran abraçada, cridant: "No tenim por", "No oblidem".

Pd: Avui, l'Eva esgota les seves últimes hores de vida en el llit d'un hospital, després de lluitar contra un càncer molt agressiu. La família l’acompanya en el seu final i, entre les múltiples vivències que ens deixa, hem recordat aquell moment de sensibilitat compartida per les víctimes dels atemptats de fa mig any.