Molt s'ha parlat aquests dies de la discrecionalitat del Rei per proposar un candidat a la investidura de la Presidència del Govern, però aquesta llibertat no és tal: un rei de democràcia parlamentària és un rei sotmès a actes reglats, en la mesura en què han de ser referendats per algú del govern i, quan aquest encara no hi és, per la presidència de les Corts. Com el propi comunicat de la casa reial subratlla, és ja un costum que, sense una majoria absoluta, qui tingui més escons sigui el primer, si vol (Rajoy no va voler), en presentar el seu programa de govern davant el Congrés dels Diputats; però és que quan les majories absolutes encara existien, ja es veia clar que el rei no té cap llibertat per decidir qui es presenta.

Pensem que podria decidir contra la voluntat dels representants polítics? De fet, és més que probable que a Sánchez convingui tant com a Feijóo aquesta primera actuació del candidat popular per guanyar el temps que necessita en les seves negociacions amb Junts, el partit que necessita mantenir el suspens fins a un final sabut. 

Tothom sap que Feijóo no tindrà el suport de la cambra. Diuen que els seus li han recriminat que alimenti la fantasia de comptar amb prou vots per ser investit president, però això és tant com pensar que aquesta fantasia és el seu cap. I no. Feijóo sap perfectament que el que ara toca és aprofitar que els números li han brindat l'oportunitat de presentar davant les Corts i la ciutadania el seu model de país i, per tant, l'inici de la seva tasca d'oposició front Pedro Sánchez i els seus socis de govern. És a dir, fer com Felipe González quan presentà una moció de censura que abans de presentar-la ja sabia perduda. Al cap i a la fi, els propis socialistes van recriminar Inés Arrimadas no presentar la seva candidatura quan Ciutadans va ser el partit més votat al Parlament de Catalunya.

Altra cosa és preguntar-se si amb el(s) soci(s) del PP hi haurà mai prou vots a la dreta per governar, però amb les xifres i la situació actuals, la candidatura de Feijóo (fins i tot el seu segur fracàs) eren previsibles: no podia ser d'altra manera.