Admeto que estic avorrit de parlar i escoltar frases i discursos on la forma verbal és el condicional. Penso que a la vida, en general, no s’arriba enlloc si anem pel món amb el fre de “i si...”, “seríem”, “podríem (o no) ser”... I aquesta és una constatació aplicable en tots els àmbits, però ara i aquí ho explico en referència al present i el futur de Catalunya.

Ha estat molt bé somniar en condicional els darrers anys,fer entendre que el dia que Catalunya sigui un estat independent podríem [ditxós condicional!] fer això i tenir allò altre, que seríem [...] una cosa diferent de l’actual, etc. Ja no em val. Els condicionals, en tot i en política encara més, tenen en valor que tenen, que és res. I també demostren feblesa, manca de convicció. Quan mirem endavant cal convicció i creure en allò que fem i volem ser. No en allò que voldríem ser i no som.

Quan per parlar d’independència cal encara referir-nos a la transició nacional sense límits com a punt de partida per desplegar viatges per mars i muntanyes per arribar a Ítaca passant pel Canigó i la vora del riu és perquè qui té la més alta responsabilitat del Govern no vol –o no li deixen- pronunciar la paraula independència amb les seves tretze lletres. Potser per “si s’enfaden massa...”. Si... Si... ! En aquest país hem fet massa coses pensant amb el què pensaran, el què diran, com reaccionaran... Però qui? Els espanyols? El grup de ciutadans de Catalunya que encara creuen en l’Espanya rància del “os jodéis”?

El president Mas sap que està davant una pregunta que potser mai s’imaginava que li arribaria tan aviat: ¿vol continuar sent el president d’una comunitat autònoma asfixiada econòmicament per un estat en fallida que retalla drets socials compulsivament, o vol ser el cap d’estat d’una nació que té la gent i la força per ser capdavantera a Europa? I sap també que ara a resposta ha de ser clara, neta, pura, sense ambigüitats ni dreceres, sense el “sí, però...”.

No hi ha més força que la fermesa i més debilitat que el dubte. A la vida hi ha preguntes que només tenen una resposta, curta, breu, ferma. Un sí o un no. Caixa o faixa. Quan un pregunta a la seva parella si l’estima, la resposta és “sí” o “no”. Però es veu que a la política la resposta ha de ser un matís de deu minuts per acabar dient quelcom que cadascú interpretarà com pugui o vulgui.

No podem passar-nos la vida immersos en un“si, però no”. És l’hora de prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Ha arribat l’hora dels valents i les valentes.