No són solament quatre, però sols són quatre els candidats projectant-se des d'un canal de televisió públic i un de privat sobre el conjunt d'Espanya. Hi ha molts dèficits democràtics en una programació televisiva d'aquesta mena, i no sols pel fet, no menor, que part important del debat giri entorn de Catalunya i que els partits d'àmbit només català ni hi apareguin. Existeixen ja vies alternatives per a la difusió dels missatges de campanya, però és també cert que la bretxa digital és profunda, i per a molta gent la televisió continua essent el canal fonamental de comunicació amb el món, de manera que es pot arribar a pensar que sols són quatre les posicions polítiques objecte de contesa electoral, o que la seva particular i diversa opció no pot reeixir, o que senzillament no s'hi presenta.

La retroalimentació dels que hi són és així més gran, tot i que ja no es podrà evitar que els fantasmes i les ombres s'escolin per les escletxes fent sorollosa la seva absència forçada, de manera que esdevinguin les posicions visibles com una mena de cotilla per al pensament. Una cotilla que s'ha volgut imposar no només als mitjans públics, sinó també els privats, i que no ha estat tan determinada per la Junta Electoral com per la pròpia llei electoral. Una llei electoral encotillant sobre la qual tots els partits van estar d'acord de reformar-la, i en cap cas han proposat canviar-ho quan en parlen d'una de nova. La reforma de l'any 2011 va introduir a més la necessitat que els partits sense representació presentessin un enorme gruix de firmes acreditades per avalar la candidatura, el que suposa una violència directa sobre la llibertat ideològica, ja que cal fer constar expressament la pròpia posició si es vol que la llista tiri endavant.

I el debat en sí és la darrera anomalia. Més aviat hauria de ser un examen sobre les qüestions bàsiques de la governança. Que un candidat hagi guanyat una lliga de debat no assegura altra cosa que la capacitat per defensar una posició i la contrària, però no dona fe de la consistència, o el rigor, i menys encara de la veritat de la posició. Un premi a la millor interpretació dramàtica i no un escó al congrés haurien de rebre. I això en el millor dels casos.