Les dues màximes preocupacions que torturen Mariano Rajoy en la crisi nostra de cada dia no són les que amoïnarien un polític solvent d’aquest hemisferi. El president espanyol no pateix pel drama dels despatxats, per l’angoixa dels desocupats o pels equilibris familiars dels que no arriben a final de quinzena. Rajoy no centra tots els esforços a impulsar l’economia productiva, a donar de sentit a les migrades inversions que encara es pot permetre el seu govern o a aparèixer davant la comunitat internacional com un líder seriós, solvent i responsable. Mariano Rajoy només mira d’estalviar-se els màxims tràngols públic possibles i que Espanya mantingui la sobirania formal i l’orgull tradicional. Les preocupacions del cap de govern espanyol són, per dir-ho sense revolts, autèntiques idiotades que no traurien la son a un polític sensat.

Empès per aquestes angoixes, tan recurrents en la història d’Espanya, la política espanyola no abandona el género chico. Sarsueles d’un sol acte diari. Els mateixos que retrauen a José Luis Rodríguez Zapatero haver proclamat que el sistema financer espanyol era un dels més “sòlids” del món, fan tots els papers de l’auca per no reconèixer la realitat amb la crueltat que la defineix. La setmana passada el mateix Rajoy va afirmar que la banca espanyola no seria rescatada. Encara no ho havia acabat de dir que el seu ministre d’Economia ja es dirigia a la Unió Europea demanant-ne per caritat el rescat. Per no quedar en la més trista de les evidències, Luis De Guindos va tornar de l’Eurogrup afirmant que havia sol·licitat una ajuda i no un rescat. L’endemà, Mariano Rajoy arrodonia més el ridícul deixant anar al món sencer que Espanya havia rebut de les instàncies comunitàries “una línia de crèdit”. La finíssima línia roja.

En la insensata versió dels fets del seu govern, Espanya ha rebut una ajuda bancària que es mereixia i Europa torna a tenir sentit. Mentrestant, la premsa amiga es felicita per haver resolt tant bé el problema, i celebra que Espanya conservi la seva sobirania, no hagi estat humiliada i hagi evitat el rescat. Els del deliri més encès comparen Rajoy amb Casillas i el govern amb la selección. Ningú, però, explica quina és la situació de l’economia espanyola i el drama del seu sistema bancari. Ningú posa el nom que correspon a l’ajuda europea i ningú tampoc afronta la realitat amb el valor i la solvència que exigeix. Espanya no té remei perquè no en sap més. Catalunya en tindria però no en té perquè no s’atreveix a més.