No us el perdeu; circula un vídeo per la xarxa amb un èxit espectacular, encapçalat a per un “No votis” ben sorprenent. Es tracta d’una campanya a la inversa, que pretén aconseguir tot el contrari del que expressa inicialment. Hi surten una colla d’actrius i actors coneguts que, tot referint-se a la consulta de Barcelona del 10 d’abril, engeguen les frases característiques; no votis, això és un butifarrèndum, trenca la cohesió social, és il·legal, no interessa ningú...

A poc a poc, els personatges es van fent preguntes: com pot ser antidemocràtic votar? La cohesió social, trencada per les urnes? I acaben tots ells virant de parer i dient que no ens deixem ensarronar, que hem de ser lliures i tenir amor propi, que el futur és cosa nostra i que ningú no ens pot prohibir el dret a decidir i expressar-nos. L’efecte final és devastador ja que, de la mateixa manera que passa amb el jiu-jitsu, s’aprofita la força bruta del rival, l’empenta cega de l’adversari, per vèncer-lo amb destresa.

Us confesso que jo, en certa mesura implicat en el procés d’aquest producte mediàtic, no m’imaginava l’èxit clamorós que ha acabat tenint. Suposava que, entre l’efecte de determinats boicots i la immensa selva del ciberespai, on cada dia s’hi aboquen milers d’audiovisuals, l’espot en qüestió faria un paper molt digne, però passaria de seguida als annals sobresaturats de la xarxa. En canvi, alguna cosa que jo no havia sabut detectar l’ha convertit en un fenomen.

No és cap secret que aquesta creació s’ha inspirat en el video Don’t Vote de la campanya de Barack Obama. Els actors no són de Hollywood, sinó del nostre Barcinowood local, però la intenció és la mateixa; derrotar amb dubtes i tot seguit amb lògica els arguments que habitualment fan perdre una campanya. L’Obama era conscient que la participació era la seva pedra de toc. Barcelona Decideix també. Tenia tot el sentit del món importar un model d’èxit.

La feblesa dels que s’oposen a la votació és evident; fa anys que ens han martellejat que el vot és una obligació, que deixar de votar és quasi pecat, i que un bon ciutadà ha d’anar a votar. Que ara cridin a l’abstenció molts dels que al llarg de la seva vida han dit com uns lloros que calia participar, és simplement insostenible. No s’aguanta per enlloc. Es pot cridar a votar que “no”; això entraria dins de la inèrcia institucional i electoral de les darreres èpoques; es pot demanar que es votiu en blanc, o per descomptat que es voti “sí”. Però el que ningú honestament pot entendre, i admetre, és la crida a l’abstenció.

Tots sabem, i alguns recordem, les èpoques en què no es podia votar lliurement. Les urnes són, sobretot al nostre país, una conquesta històrica. Ara no es poden dosificar, i usar  només quan el tema ens agrada. Pretendre que les úniques consultes que es facin siguin les que organitzes tu, com pregona l’alcalde Hereu, és una contradicció flagrant. Mireu, ho vaticino ara i aquí, a dues setmanes de la consulta del 10-A, i que quedi per a l’hemeroteca. Si el PSC no modifica el plantejament, això serà l’estocada final que sepultarà políticament Jordi Hereu i els socialistes que no se’n desmarquin.

[vimeo]21136812[/vimeo]