En ple assetjament per l'apocalipsi nadalenca, saturada pel bombardeig constant d'informació (i/o publicitat), em trobo nedant contra corrent per evitar sucumbir al costat fosc i ser devorada per l'anhel insaciable del consumisme. I, per si no n'hi ha prou amb això, faig malabarismes per compensar-ne els danys col·laterals amb el nostre fill que- als seus 4 anys i escaig- ja ha après a escriure per posar a la carta dels Reis exactament allò que ell vol. (Per sort, no estic sola en aquesta aventura: m'acompanya el pare de la criatura. I molts altres també, espero!)

Crec que necessitaria quatre vides per fer totes les coses que m'agraden (cuinar totes les receptes que m'apunto o invento; llegir tots els llibres que voldria, que em compro o em regalen i que acumulo; escriure'n algun altre també, etc.)... I, alhora, cada vegada més sovint, tinc ganes d'engegar-ho tot a pastar fang— o anar-me-n'hi. Amb raó hi ha qui opta per desconnectar-se. Una nova tribu (ex?)urbana que, de fet, és tan antiga com el menjar de pagès que consumíem abans que s'inventessin els aranzels ecològics.

Els danys de la tecnologia i la sobreestimulació en el cervell ja fa temps que s'estudien. I, sense anar tan lluny, a part dels estudis (més o menys) científics tenim proves evidents en el nostre dia a dia. Qui és capaç de fer una sola cosa al mateix temps, tot i queixar-se d'anar estressat? Qui no ha recarregat la pàgina d'alguna xarxa social o el correu, amb l'ànsia de rebre/ saber/ dir quelcom més? I ja no parlem de la dificultat per concentrar-se (millor la peli que el llibre, diuen); el mono o la dependència als inputs i als aparells; els tics (com per exemple buscar pantalles tàctils on no n'hi ha)...

Vivim en mode automàtic el 95% del temps. Aprenem a fer una cosa i, un cop integrada, la repetim i repetim (bis). Amb l'edat el nostre cervell- que és molt llest i optimitza els seus processos- acostuma a simplificar-nos la vida, evitant els canvis i els esforços que podrien posar en perill la nostra (còmode) supervivència. Així es construeix la consciència, que ens fa de manual i de guardaespatlles. Però (ai, las!) resulta que són precisament els nous aprenentatges i experiències el que crea i manté vives les neurones- i, en conseqüència, la resta del nostre cos. (I això que fins fa poc es creia que en la vida adulta ja no se'n fabricaven...!)

No dic res de nou, ho sé. Les paraules se les endú el vent- o qui diu vent diu el forat negre que ens manté en un present superficial, intentant absorbir cada engruna d'informació (que és poder, diuen), sense temps ni energia per aprofundir en res. Perquè sempre hi ha algun fet/ gadget/ notícia / estat/ tweet/ pic/ post o el que sigui que desbanca a l'anterior... El rei ha mort, visca el rei (metafòricament parlant, eh)! Per això proposo quelcom diferent: dir no. Dir que no a algunes coses, per poder dir que sí a altres. A les importants- potser. (Vols idees?) I és cert que a vegades costa. Però almenys és gratis- per variar. No?