Els decrets òmnibus són una pràctica nefasta. Embotir en un mateix text legal temes que no tenen absolutament res a veure entre ells i portar el paquet a votació al Parlament o al Congrés, sense més possibilitat que votar sí a tot o no a tot, deixa els grups parlamentaris indefensos i els furta la capacitat d’incidir en cada qüestió en funció dels seus programes. És un xantatge i un frau democràtic, i més encara si es perpetra amb interessos espuris, com ha fet aquesta setmana el govern espanyol amb la revalorització de les pensions. La prioritat no eren les pensions, era retratar la dreta votant contra els interessos de 10 milions de jubilats. Un cop assolida la fotografia que es buscava, la història acabarà com ja se sabia abans de començar: el govern portarà els temes del decret una altra vegada al Congrés per separat, i alguns –entre ells, les pensions– s’aprovaran, i d’altres no.
Aquesta mena de decrets haurien de rebre automàticament el vot contrari dels partits de l’oposició per una mera qüestió de forma en defensa dels seus drets, sense ni tan sols entrar a valorar-ne els continguts. Si tota l’oposició ho fes així sistemàticament, els governs acabarien desistint d’aquesta pràctica i el debat democràtic en sortiria guanyant. Però cabra avesada a saltar, salta i saltarà. I en comptes d’agafar-se a les formes, PP, Vox i Junts han entrat en els continguts i ens han volgut explicar en quines parts del decret no estaven d’acord, cosa que ens obliga a deixar de banda les qüestions de forma i analitzar els arguments de fons.
“Sí a les pensions. NO a les okupacions. Sí a protegir persones vulnerables (l’administració els ha d’acompanyar). NO a deixar tirades a les persones que pateixen okupacions i impagaments. Amb nosaltres no serveix el xantatge”. He respectat la grafia del tuit que la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, ha fixat en el seu perfil de la xarxa X. El text va acompanyat d’un vídeo editat de la seva intervenció al faristol del Congrés que va en la mateixa línia argumental: “No poden obligar-nos a votar que sí a què no puguis fer res si t’ocupen el pis i no et paguen el lloguer”. Semblen arguments raonables. Si una persona normal i desinformada l'escolta té dret a enfadar-se molt: Pedro Sánchez volia aprovar un decret perquè et puguin ocupar el pis i tu no puguis fer res? Sort que Nogueras ho ha frenat!
Procedim, doncs, a informar la persona normal i desinformada que tan agraïda està a la diputada Nogueras. Sobre les ocupacions, el decret diu que el jutge podrà suspendre el desnonament d’una persona o família que hagi entrat en un pis que no és el seu, a condició que es donin les circumstàncies següents, totes alhora, repetim, totes alhora:
Primer, l’habitatge en qüestió ha de pertànyer a una persona o empresa que sigui titular de més de 10 (deu) habitatges (és a dir, el titular ha de ser un fons d’inversió o bé algú ric o molt ric).
Segon, la persona que hi ha entrat s’ha de trobar en una situació de vulnerabilitat econòmica que li faci impossible trobar una alternativa residencial, i els serveis socials ho han d’acreditar (és a dir l’ocupant ha de ser pobre com una rata).
Tercer, la persona ha d’haver demostrat voluntat de col·laboració amb les autoritats competents en la cerca de solucions per al seu cas (és a dir, l’ocupant no és un galtes).
Quart, la persona haurà de ser dependent en conformitat amb la Llei de dependència, o tenir a càrrec seu alguna persona dependent o menors d’edat.
Però fins i tot si es compleixen aquestes quatre condicions –les quatre al mateix temps–, el decret diu que el jutge no podrà suspendre el desnonament si l’habitatge ocupat és la primera o la segona residència del ric -o molt ric- en qüestió, o si aquest té cedit l’habitatge ocupat a un tercer que el fa servir de primera o de segona residència. I tampoc podrà suspendre el desnonament si l’ocupació s’ha produït amb intimidació o violència sobre les persones, i si els cossos policials tenen indicis raonables que al pis s’hi fan activitats il·lícites.
Finalment –atenció– el decret diu que en cas que es donin totes aquestes circumstàncies alhora i el jutge suspengui el desnonament, el propietari, sigui un fons d’inversió o una persona rica o molt rica, podrà sol·licitar a l’administració una compensació econòmica, que serà la quantitat equivalent a un lloguer just d’aquell habitatge segons els índexs de referència oficials que operin en aquella zona geogràfica.
En resum, en el cas de les ocupacions el decret del govern espanyol dibuixa una situació en què, a un costat, hi ha o bé un fons d’inversió o un propietari ric o molt ric, i a l’altre costat, hi ha una persona o una família demostrablement desesperada i sense alternativa, que ha entrat sense violència en un pis o casa que no és ni la primera ni la segona residència de ningú. Una persona o família que, a més, està col·laborant amb l’autoritat per trobar una alternativa, i que no fa servir l’habitatge per delinquir. Suggereixo al lector que compari tot el que acaba de llegir, que és estrictament fidel al text del decret, amb les afirmacions de la portaveu de Junts ressenyades al principi de l’article.
El mateix dia que Junts, PP i Vox van rebutjar el decret d’Òmnibus, el lobby dels grans propietaris immobiliaris de Catalunya, Som Habitatge, va emetre un comunicat agraint “la coherència, el coratge i la fermesa” d’aquestes forces polítiques. Quina mena de coratge polític o humà és aquest que, quan ha de triar entre els interessos de gent molt rica i la protecció de gent molt pobra i desesperada, s’inclina per defensar els interessos dels primers? De PP i Vox ja ho sabíem, però en quin moment Junts, que durant el procés va votar tantes lleis socialment avançades al Parlament, ha decidit que ara, en matèria d’habitatge, el seu paper ha de ser la defensa dels especuladors?