Una vegada i una altra, de manera obsessiva, els dirigents del PP i del PSOE acusen l'independentisme català d'intransigència. "Aquests senyors –vénen a dir– no es mouen de les seves posicions ni renuncien al desafiament". Contra aquest "immobilisme" proposen verbalment "diàleg". Només "diàleg".

En primer lloc, és veritat que ni l'independentisme català ni l'unionisme espanyol –"constitucionalisme, en diuen ells– no estan disposats a renunciar a la seva màxima convicció. Espanya vol continuar sent "una" i Catalunya no renuncia a bifurcar-la. En això, no presenten gaires diferències. Un fet absolutament normal en el món, perquè ningú no ho fa. Però, per contra, els primers, que van a pèl, accepten l'esquema clàssic democràtic per dirimir conflictes –un referèndum– i els segons, que tenen la força d'un Estat, el rebutgen. Les posicions, doncs, fa temps que es van enrocar i el xoc frontal institucional sembla inevitable. En realitat, només una es va enrocar; l'altra sempre ha viscut enrocada.

I malgrat això, els independentistes catalans sí que es mouen. Primerament va ser Artur Mas qui va portar a Mariano Rajoy un llistat de qüestions pendents entre les dues administracions que es podien resoldre al marge de la pretensió sobiranista, i després ha estat Carles Puigdmont qui ha repetit la jugada. En el primer cas, Rajoy va exigir com a condició sine qua non per negociar res, la renúncia a les pretensions sobiranistes de Mas. En el segon, per ara la bona voluntat només ha quedat expressada en paraules i en el trasllat a Barcelona de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, que ha obert un despatx en la delegació del seu govern per parlar amb els que pensen com ella.

Si realment hi hagués un interès real de "dialogar", tant en el cas del PP com en el del PSOE, el govern espanyol i el principal partit de l'oposició haurien redactat una contraproposta concreta a les observacions de Mas i Puigdemont. Un programa mínim de reformes, actuacions o intencions que almenys reflectís bona voluntat. Voluntat de diàleg real. A partir de punts concrets. Però aquests senyors, els uns i els altres, es limiten a parlar o a desqualificar. Potser ho fan per convicció, per supèrbia o perquè saben que han atiat tant l'anticatalanisme, que, fora de Catalunya, ningú els perdonarà cap "concessió als catalans".

Entre Catalunya i Espanya –entre la Generalitat i el govern de l'Estat– només es mouen uns. Els més fràgils. Els que no tenen un immens poder al darrere. El "diàleg", doncs, és fals. Ni el volen, ni el propicien, el PP ni el PSOE. Ni tan sols la viatgera Sáenz de Santamaría, que de tard en tard vindrà extramurs amb l'única intenció d'animar la tropa colonial.