Acabem de saber –amb números, per bé que ja ho intuíem, i ho notàvem només amb un cop d’ull al voltant- que des del principi dela crisi les desigualtats s’han multiplicat al món occidental. Ja és un tòpic parlar de la mort de la classe mitjana. La crisi ha suposat, en uns països més que en altres, el desmembrament de moltes de les estructures de l’estat de benestar. Les retallades més o menys obligades, especialment als països del sud –tot i que el concepte sud es va ampliant, i ja podem començar a fer-hi cabre França- no són solament quantitatives, sinó que comporten el desmuntatge d’una arquitectura de protecció social que ingènuament vam creure perpètua, i que ara es menysvalora en certs sectors com un privilegi prescindible.

Malgrat aquestes evidències, el patró quasi únic que es branda per qualificar una economia de pròspera o en dificultats continua sent el percentatge de dèficit públic; si un estat el redueix fins als límits marcats –marcats des de fora-, la resta és prescindible. Les empreses de rating o les borses actuen i oscil·len amb un moviment totalment separat de les percepcions i situacions reals que tenen la majoria de ciutadans (a Espanya, per exemple, els que no estan entre els 85 de dalt).

Tot això, com deia, passa als països normals. Per tant, m’inquieta una mica pensar que Catalunya, com a estat independent, tan sols aspiri a incorporar-se a aquesta nòmina de normalitat. Catalunya ha d’aprofitar aquest moviment extraordinari per ser una cosa més que un país normal. Més enllà del canvi d’estructures polítiques, podria afrontar un model socia lque superi els defectes detectats en el que s’està imposant en gran part del món occidental des del 2007. La sobirania plena, i l’augment anunciat de recursos econòmics ho poden permetre.