Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez portaven deu mesos sense veure's cara a cara, si s'exclou el debat celebrat a Atresmedia en plena campanya electoral del 23-J. El fracàs de la renovació del poder judicial -que porta caducat des del 2018, es diu aviat- i la reforma del codi penal, amb la derogació de la sedició al centre, van contribuir a la ruptura entre el líder del PP i el president del govern espanyol, ara en funcions. La reunió que han celebrat aquest dimecres al Congrés dels Diputats, emmarcada en la ronda de contactes per la investidura de Feijóo, només ha servit per afermar el relat de cadascú. Feijóo li ha plantejat al cap de files del PSOE una legislatura de dos anys amb sis pactes d'Estat incorporats, i Sánchez li ha insistit en el compromís de renovar el poder judicial. Dues idees condemnades al fracàs.

La cita entre els dos principals dirigents espanyols serveix, això sí, per fotografiar l'anormalitat institucional a l'Estat. Anormalitat pels deu mesos sense trobades públiques entre els líders del PP i del PSOE. Anormalitat per un poder judicial caducat des de fa pràcticament cinc anys i que demostra així fins a quin punt està polititzat. Anormalitat perquè qui va guanyar les eleccions -i assegura sentir-se amb força perquè només li falten quatre escons per a la majoria absoluta- només es veu capaç de governar durant dos anys. De fet, que Feijóo plantegi una legislatura curta indica el grau de debilitat del PP, que només en podrà governar quatre si aconsegueix sumar amb Vox més del que ho va fer a les eleccions del 23-J.

Vistos els resultats dels comicis, a banda de constatar que Feijóo només podrà arribar a la Moncloa de la mà de l'extrema dreta -el PNB, sempre frontissa, no ho pot ser si Vox forma part de l'equació-, també se certifica que Sánchez només podrà ser president -en aquesta legislatura i les que vulgui afrontar com a president espanyol- de la mà de Sumar, de l'independentisme i dels nacionalismes perifèrics. La dependència de Feijóo de l'extrema dreta és el que explica la seva debilitat, perquè pactar amb ells impedeix acollir més sigles sota una majoria. En canvi, Sánchez ha entès -o almenys així ho sembla, tenint en compte que ja es negocia una amnistia- que només resolent -parcialment, de moment- la carpeta catalana pot continuar a la Moncloa. I, si no, sempre és a temps d'una nova mutació que li permeti afrontar una repetició electoral.

Tot aquest procés d'investidura també ha servit per deixar de normalitzar una de les anomalies que més han perjudicat la política a l'Estat al llarg dels últims anys. Més per necessitat -quan es necessiten escons s'acostumen a aparcar els principis- que per convenciment, ara el PP de Feijóo sí que està obert a parlar amb Junts. Tota una novetat venint d'un partit que equiparava la taula de diàleg a la rendició, i asseure's a la mateixa sala que l'independentisme amb trencar Espanya. I el mateix es pot dir de Junts, ara que fins i tot les veus amb més ascendència mediàtica del seu espai defensen dialogar amb el PP, fins i tot amb José María Aznar. En el fons, als dos partits se'ls activa un sentit aràcnid quan hi ha el poder en joc -no es pot renunciar a la genètica-, encara que això suposi entrar en un mar de contradiccions.

Del fracàs, previsible, de la cita d'aquest dimecres al Congrés se'n dedueix que hi ha anormalitats que persistiran. La principal, que els dos principals partits de l'Estat continuaran sense segellar grans acords, una dinàmica que continuarà si Sánchez aconsegueix tornar a la Moncloa amb un pacte que inclogui Bildu, el PNB, ERC i, sobretot, Junts. És rellevant que en cap moment Feijóo hagi parlat de gran coalició, sinó només d'un acord d'investidura: en un altre país europeu, un resultat ajustat -15 escons de diferència de 350 i una aritmètica complexa- hauria creat les condicions per, com a mínim, posar les bases per parlar-ne. Els més més rendible, segurament, perpetuar les anormalitats per arribar -o mantenir-se- al poder.