Si la política és incapaç d’atendre les grans sensibilitats socials, més val que plegui. Per això, arran de la manifestació de l’11S, el president de la Generalitat va avançar les accions i va modificar el seu discurs. Artur Mas va entendre que aquella societat “immadura” a la qual s’havia referit no feia gaire temps havia madurat més ràpid del que no es pensava. Per això també ara les dues grans forces polítiques espanyoles s’han afanyat a trobar punts de coincidència per modificar la legislació que regula les hipoteques. Hi ha una gran alarma social per la quantitat de persones que, a instància de les entitats bancàries, estan quedant en una situació descarnadament desprotegida. I no hi ha política que aguanti una indignació social desbocada i atiada pels suïcidis de persones que han perdut tota esperança.

És lògic també que aquesta constatació s’hagi escampat a les entitats bancàries. Ningú vol per a ell el paper de malvat social. Hi ha la impressió generalitzada –en part, falsa-, alimentada per demagogs i presbiterians mediàtics, que les conseqüències de la crisi que patim i patirem són responsabilitat exclusiva de banquers i polítics. Les responsabilitats es poden distribuir en diversos graus, però, en tot cas, no hi ha consell d’administració bancari disposat a suportar una onada d’indignació que els prengui com els grans responsables de tots els mals. Ja hi ha entitats, doncs, que han autodecretat una moratòria en l’execució dels impagaments de les hipoteques i unes altres que actuen de manera molt més cauta del que denuncien els mitjans de comunicació.

La novetat en tot aquest dramàtic episodi ha arribat de la mà del poder judicial. Els jutges s’han rebel·lat contra els poders executiu i legislatiu, han denunciat la situació i han demanat més protagonisme en els impagaments hipotecaris. Literalment, han proclamat que no volen fer de “cobradors del frac”. Al·leluia i benvinguda sigui aquesta nova sensibilitat per ara desconeguda en el poder més elitista i sever entre tots els que es fan i es desfan. Convindria, però, que no els facin gaire cas. En primer lloc perquè, si ells prenen més protagonisme, els processos d’execució s’allargaran encara més, mentre ses senyories es pensen i es repensen cada cas concret. I en segon lloc, perquè han demostrat moltes vegades que quan se’ls amplia el marge d’interpretació, es dispara alhora el de l’arbitrarietat. Espanya i ells són així, senyora.

Quedi clar que cal trobar fórmules extraordinàries per als moments extraordinaris que patim. Que no es pot llançar al carrer un particular o tota una família sencera en condicions de màxima precarietat perquè no podem pagar una hipoteca. Quedi clar, també, que no es pot premiar la irresponsabilitat de tot el que va signar una hipoteca sense considerar si hi podria fer front. Ni tampoc es pot deixar en l’evidència més absurda aquells que, amb mil esforços i sacrificis, sí que estan pagant unes mensualitats que, tot cal dir-ho, es mouen dins uns interessos ben raonables. I igualment ha de quedar clar que no es pot forçat tant les entitats bancàries fins al punt que decideixin que no paga la pena concedir hipoteques. Una manera ben efectiva d’acabar de rematar el sector immobiliari. I de fer encara més bèstia la crisi que ens castiga.