El cinquè enterrament de Primo de Rivera va reunir dilluns dos centenars de falangistes davant del cementiri de Sant Isidre de Madrid. Van exhibir salutacions feixistes i es van enfrontar a la policia per irrompre a l'ofici, motiu suficient per auditar si incorrien en un delicte d'enaltiment. L'estampa feia emergir una paradoxa, l'obstinació per vulnerar l'essència de la llei de memòria democràtica el mateix dia que es complia, amb el nou sepeli, els preceptes de la llei de memòria democràtica. 

El grupuscule cavernari hauria desitjat, de ben segur, una cerimònia catàrtica com la del novembre del 1939, quan el fundador de la Falange va ser transportat a peu, dia i nit, del cementiri d'Alacant on havia estat enterrat dos cops -primera en una fossa comuna i després en una d'individual- fins a l'Escorial, on un Franco victoriós al camp de batalla li va retre honors com a icona preponderant del feixisme a Espanya. Aquell va ser el tercer dels enterraments de Primo de Rivera -el més pompós-, abans que el règim s'entregués a la figura totèmica del dictador.

Els nostàlgics reunits davant del cementiri de Sant Isidre van desentonar més que la família del líder de la Falange -prou prudent per esquivar el protagonisme-, en un nou exercici d'exhibicionisme de l'extrema dreta més abrandada. La que se sent habilitada per expressar-se al carrer perquè detecta que, no tan lluny, té marques germanes als parlaments -com Vox- i complicitats de la dreta constitucionalista que només veu "comunistes" en els adversaris polítics. Si a Madrid hi pot haver un carrer dedicat a Millán Astray, per què no es pot aixecar la mà i cridar "presente", pensen els qui van aturar el rellotge a la dictadura i combaten tot el que nega el seu món, començant pel feminisme i l'ecologisme. 

La nostàlgia és punyetera. Mal entesa, pot ser tremendament nociva, com en el cas dels falangistes, fins a convertir qui la practica en una caricatura de ciutadà. I, exercida sense el contrapès del coneixement i certs ancoratges en la realitat, pot deixar qui hi recorri en excés amb el pas canviat per entendre i atrapar els nous temps. 

La precampanya de les eleccions municipals ha fet emergir, de fet, un altre nostàlgic, menys groller que el d'extrema dreta, però prou perillós per esquinçar consensos que ens farien millors, com el que reclama atendre l'emergència climàtica. Aquest nostàlgic no és negacionista climàtic, però actua com si ho fos: només veu obstacles per al cotxe, es pregunta per què ha de suportar embussos mentre s'amplien carrers per als vianants i enyora aquells temps en què es travessava la ciutat en temps rècord.   

És, doncs, un nostàlgic tòxic, que només recorda de temps passats exercicis de llibertat, cap de tan realitzador com arribar amb el cotxe i el seu fum a tot arreu. Un record que conviu, sense senyals aparents de contradicció, amb el desig de pluges imminents, que reprodueix en converses informals. Les pluges només estan tardant més del compte, lamenta, massa preocupat en la realitat local per escrutar en la dificultat global. De fet, s'ha immunitzat dels titulars alarmants de la sequera, que interioritza com un fet conjuntural, de la mateixa manera que els estudis científics sobre l'augment de la temperatura del planeta li produeixen un efecte sedant. El nostàlgic tòxic, com d'altres nostàlgics que sí que sap identificar i li produeixen aversió, es resisteix a assumir que el seu món també ha canviat.