Ara fa 310 anys que les tropes de Felip V (l’antecessor numèric de l’actual titular de la Corona del Regne d’Espanya) posaven fi a la resistència de Barcelona, entraven a ciutat i castigaven amb la repressió o la mort una part dels seus habitants. El net de Lluís XIV de França va invocar el "dret de conquesta" i va acusar els súbdits de la Corona d’Aragó, que, a diferència dels bascos que s’adscriviren a l’opció borbònica (una variant dels drets històrics?), havien optat per l’opció austriacista a la guerra de Successió, de "rebel·lió" i, a través dels decrets de Nova Planta, va abolir les Corts, les constitucions, les lleis i els furs d’aquests territoris i, mitjançant la força, va construir un Estat absolutista i centralista -a semblança de l’Estat borbònic francès-  amb capital a Madrid, en què tots els antics regnes es regirien per les lleis de Castella. Una setmana després, el 18 de setembre, capitulava la fortalesa de Cardona i, un any abans, el 28 de setembre de 1713, el general Josep Moragues i Mas, governador de la fortalesa de Castellciutat ja s’havia vist obligat pel Tractat d’Utrecht (març-abril de 1713) a entregar-la a les tropes borbòniques. Tanmateix, Moragues intentà resistir a l’Alt Urgell fins que fou apressat, executat, decapitat i esquarterat a Barcelona el 27 de març de 1715 quan intentava fugir a Mallorca que encara resistia. Va ser el darrer símbol viu de la resistència austriacista. Per escarni i escarment dels catalans el seu cap fou exposat durant dotze anys en una gàbia de ferro al Portal de Mar de Barcelona. La derrota va donar lloc al primer gran exili català que es dirigí cap a Sicília, Nàpols i Viena.

Durant la Renaixença es va recuperar el record i el relat, impregnat d’un fons romàntic com corresponia a l’època, de la desfeta de 1714 i es van iniciar les commemoracions. La primera en forma d’una missa l’11 de setembre de 1886 a l’Església de Santa Maria del Mar, al costat del Fossar de les Moreres on són enterrats els darrers resistents de la capital catalana. Poc després, l’Ajuntament de Barcelona aprovava la construcció d’una estàtua en record i homenatge de Rafael Casanova. La commemoració dels fets de 1714 es va anar repetint anualment, més d’un cop amb enfrontaments i detencions per part de la policia, fins que amb la Segona República i l’aprovació de l’Estatut de 1932 va assolir un caràcter institucional per passar a ser una commemoració clandestina i reprimida durant la dictadura franquista.

En suma, més enllà de la commemoració de la caiguda de Barcelona, de les obres d’en Ernest Lluch i de Joaquim Albareda es desprèn que amb la victòria borbònica a la guerra de Successió es va perdre l’oportunitat d’erigir un estat modern, descentralitzat, basat en un sistema constitucional i unes Corts, com els models parlamentaris anglès i holandès, i respectuós amb les institucions, les llengües i els drets consuetudinaris dels antics territoris peninsulars -un Estat compost federal en diríem ara. Des de llavors, la pugna entre un Estat espanyol incapaç de bastir una identitat nacional que pugui encabir el "fet català" i una Catalunya no prou forta per esdevenir un estat propi dins del context europeu ha marcat la història contemporània de les relacions entre Catalunya i Espanya. D’una banda, una Catalunya bressol de l’obrerisme peninsular que, com assenyalava Josep Termes i recordava ahir la historiadora Teresa Abelló en l’acte institucional de la Diada de l’Ajuntament de Barcelona, conjuminava "antiestatisme, com a reflex de l’oposició genèrica a l’Estat, i federalisme, com a reacció a un Estat centralista... Aquest moviment federal, intrínsecament lligat a l’obrerisme, es presenta com una de les primeres manifestacions del catalanisme, i va ser assumit per la primera generació d’anarquistes". De l’altra, una Espanya tenallada sovint per unes classes dirigents profundament conservadores, i actualment per un Deep State colpista i d’inclinacions neofeixistes, encapçalada per una monarquia, reinstaurada pel dictador en la figura de Juan Carlos I, que ha creat una fundació a Abu Dhabi per poder transmetre la seva fortuna a les seves filles sense passar comptes amb Hisenda, però que ha sobreviscut a tots els embats per modernitzar l’Estat espanyol (Sexenni Democràtic, Segona República i, més dubtosament, una transició a la democràcia sempre inacabada).

Aquest és el parany en què es troben atrapades, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l’esquerra. I, ara, allò que vàrem batejar com el "procés" també sembla haver tocat la seva fi. Però, potser, és el moment de recordar que la mobilització entorn del dret a decidir i el referèndum de l’1-O van ser un èxit d’autoorganització, de cohesió, de coratge i d’autoestima col·lectiva sense pal·liatius protagonitzat per una majoria dels ciutadans de Catalunya. I, tot i que pugui semblar que som en hores baixes, amb una ERC en procés d’implosió fratricida i guerra bruta prèvia al proper congrés, Junts mancat de lideratge i que no es decideix a fer política (Carles Puigdemont no defineix quin paper vol jugar), una CUP a l’espera que el vent de garbí infli les veles i pugui aixecar el vol i, un PSC, que continuant en l’estela de Pere Aragonès i amb la presidència de Josep Tarradellas com a referent, pretén recuperar un sentit institucional i d’Estat que semblava perdut, cal tenir presents els avenços aconseguits: el primer pas en la resolució de qualsevol conflicte polític és el reconeixement del conflicte i dels actors implicats i aquest, sens dubte, és un pas que s’ha donat amb escreix en els darrers anys i que fins i tot ha traspassat fronteres. El socialisme català i una part de l’espanyol encapçalat per Pedro Sánchez semblen haver entès, per necessitat o per virtut, que les relacions Catalunya-Espanya han de reconduir-se pel camí del diàleg i la negociació. Veurem si tot plegat, però, arriba a bon port i si, com a primer pas, el "finançament singular" es tradueix realment en un sistema de concert econòmic en què la Generalitat recapta, gestiona i legisla sobre tots els impostos a Catalunya i després reverteix en forma de quota a l’Estat pels serveis prestats a Catalunya o les despeses comunes i també en forma de quota solidària amb la resta de pobles de l’Estat. I, sobretot, veurem si finalment s’imposa l’estat de dret i s’aplica l’amnistia sense restriccions que és la voluntat del legislador i, per tant, i segons la Constitució espanyola, de la sobirania popular.  

Probablement és excessiu pensar que el socialisme català ha iniciat una mena de retorn a la primigènia Unió Socialista de Catalunya (USC) de Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, que es definia com socialista, catalanista i defensora del dret a l’autodeterminació, o al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), fundat a Tolosa el 1945, on confluïren socialistes exiliats amb antics militants del POUM, d’ERC i, àdhuc, de la CNT. O, potser, un cop més, tot quedarà anorreat davant l’intent de cop jurídic-institucional que diàriament proven de dur a terme l’extrema dreta, el deep state i alguns jutges prevaricadors, perquè això de la dreta espanyola no té remei. En fi, en el mentrestant, tornem a fer de la Diada un moment de reivindicació i d’unitat.