Potser semblarà molt fort, però estem ficats en una nova era; no dic en un nou segle ni en un període definit de durabilitat, estem ficats en una nova era. Perquè no hi hagi falses interpretacions una era, en termes geològics, és una etapa que marca diferències substancials amb l’anterior. El Paleozoic és anterior al Mesozoic; al primer, la vida a la Terra ofereix crustacis i mol·luscs i, al Mesozoic, els grans rèptils, coneguts com a dinosaures; veiem, doncs, què diferents. Una era la podem entendre quan veiem grans canvis i situacions que abans no existien.

El virus recent ha estat protagonista d’abast mundial: no ha colpit una part del món, sinó tot. Les pestes històriques castigaven només una llenca de la humanitat, potser tota Europa, una bona part d’Àsia o d’Àfrica, però el coronavirus s’ha instal·lat entorn de la Terra com una sub-atmosfera, s’hi quedarà, mutarà, caldran permanentment més vacunes, a les muntanyes i planes, a les costes, a les ciutats, als avions i als vaixells, arreu.

La conducta social, dins i després de la pandèmia, ha canviat. Dins la nova era ens hem marcat distàncies personals físiques: els molt vacunats – amb totes les injeccions  que calgui - no per això abracen els amics, ni donen la mà als coneguts; als saludats potser els exageren el gest, però de ben lluny. També de mica en mica han crescut distàncies mentals. Els qui han fet cas omís de l’oferta de vacuna s’ho han trobat, amb contagis virulents i hospitalitzacions, llits d’UCI i morts. Bastants dels malalts crítics en tenen per temps de tornar a ser normals, si no és que arrosseguin per sempre defallences: en coneixem casos lamentables.

Més encara: a la pressió sentida, i per a alguns insuportable, que han causat les restriccions, ha respost una petita part de la població amb un retrocés en civilitat, un aflorament de brutalitat i primitivisme, palès en individualisme exacerbat, agressions, segrestos, assassinats a arma blanca, trets o bastonades i puntades de peu. Com que el virus és més potent que ells, els brètols es precipiten contra els febles, les menors, les dones, els que són diferents i, una vegada comès el desfogament, continuen en el seu paper de destructors, també del bé públic; així entren en una espiral combativa i de xoc amb les forces policials. Ara caldrà un nou esquema d’ordre públic, car els seus servidors no poden perdre ni una gota d’autoritat i efectivitat si no volem caure en el caos. Encara més: un percentatge inquietant d’habitants del planeta son víctimes de desordres mentals.

Els gasos que escalfen l’atmosfera continuaran, malgrat que molts països prenguin mesures. Continuaran perquè a) grans potències no es pleguen a les mesures de reducció, pol·lueixen i ens condemnen a emmalaltir; b) pobles subdesenvolupats no poden prendre mesures altres que mirar de sobreviure. Els països més desenvolupats no podem perdre temps, és urgent que fem ara tot l’esforç, tot, tenim cinquanta anys per tot just començar la recuperació sanitosa: no podrem resistir estius abrusadors sense una gota de pluja, ni sobtades inundacions colossals, tornados i tsunamis, costes en regressió, illes enfonsant-se en la mar, els Àrtic i Antàrtic esmicolant-se any rere any, els ossos polars baixant de latitud, la fam essent el pa d’ importants regions del planeta, milers i milers de germans migrants inconeguts naufragant amb barques inservibles en alta mar, o arribant com salvatgines a les costes per ser tancats en campaments.

Una nova era hauria de ser per viure millor, per gaudir tots, tots, de les belleses i els aliments de la terra, una terra que vam començar a colonitzar uns milions d’anys enrere, amb encerts i desencerts, però que ens crèiem haver dominat. Sobre aquesta terra hem entrat en una era diferent que la que dèiem nostra només cinc anys enrere. Ens ha tocat la rifa.