La catàstrofe natural que ha patit el Japó ha tingut seqüela nuclear. Potser la japonesa és una de les societats més sensibles als riscos que comporta aquest sistema de producció d’energia. La consciència del mal que van fer les dues bombes atòmiques que els Estats Units van llançar al final de la Segona Guerra Mundial contra Hiroshima i Nagasaki n’ha estat determinant. No debades el Japó és una de les úniques potències que, quan va cedir la desconfiança nord-americana i podia fer-ho, va renunciar a l’ús de l’arma nuclear. Amb aquesta terrible experiència no n’hi ha hagut prou, però, perquè els japonesos hagin inclòs en aquest rebuig la producció i l’explotació pacífica d’aquesta energia. Si hagués estat d’una altra manera, difícilment el país hauria tingut els índexs de creixement que han definit la seva economia des dels anys seixanta.
El fet de ser una de les societats més avançades i més ordenades del món no ha impedit ni la imprevisió ni el desastre. Els efectes del terratrèmol i el tsunami sobre la central nuclear de Fukushima són encara incerts, però ja es pot avançar que l’accident d’aquesta central ha estat el més important des de la catàstrofe de Txernòbil. Perquè, més enllà del rigor amb què els japonesos solen ordenar el seu món, el risc zero és una utopia. En el cas de l’energia nuclear, els seus detractors n’han assenyalat de fa anys els punts dèbils que més la qüestionen. No hi ha cap central del tot segura contra els fenòmens naturals ni contra un atac terrorista. No és estrany, per tant, que cada vegada que Greenpeace hagi volgut deixar en evidència la seguretat de les nuclears al nostre país ho ha fet burlant les barreres de seguretat i introduint-se en el recinte sense gaires problemes.
No hi ha cap central del tot segura, doncs. Com també és cert que ara mateix no hi ha cap altre sistema de producció d’energia que resulti més barat i menys dependent. Fins i tot comptant-hi els possibles accidents que se’n poden derivar. Estem condemnats a no tancar mai aquest debat. Una societat madura hauria d’apamar quins avantatges i quins inconvenients comporta l’energia nuclear. I després decidir què fer en conseqüència. El problema a Espanya és precisament d’immaduresa. L’opinió pública majoritàriament no accepta els inconvenients que se’n deriven, però alhora no renuncia al nivell d’opulència que determina aconseguir una energia tan barata i tan independent. Els polítics espanyols li tenen presa la mida. D’un costat, mantenen la moratòria nuclear perquè, quan són al govern, no volen patir el desgast que suposaria suspendre-la. De l’altre, allarguen la vida de les centrals perquè no hi ha cap altra energia, ni fòssil ni renovable, que les pugui substituir sense efectes terrorífics en el rebut de la llum. I menys encara amb els vaivens del preu del petroli. Volem i dolem. I qui dia passa rebut empeny.