Ens ha deixat l’estimada Núria Feliu i dol una mica observar que al llarg de la seva trajectòria no va rebre una mirada neta i sense prejudicis del conjunt del país i de la professió, i que passat el temps, i després d’haver-la acomiadat, encara perviuen algunes de les velles pulsions. Tot plegat ens recorda que, a vegades, els catalans som els pitjors enemics dels catalans.

La Núria, la Feliu, va portar sempre clavat a l’ànima cert desdeny que va respirar en els ambients de la nova cançó, on allò que feia va arribar a ser titllat de ‘cançó de cigarreta’, “que la fumes, s’apaga i s’ha acabat”, em deia una tarda asseguda a la perruqueria que freqüentava, a Sants, mentre li feien una sessió de fotos d’allò més costumista. “Irving Berlin, Cole Porter... Cançó de cigarreta, t’ho pots creure? Em puc morir de riure!”, es delectava, tot fent notar que d’un temps ençà tothom s’havia posat a cantar estàndards americans, des de Rod Stewart fins a Lady Gaga, com si tot d’una fos la cosa més moderna del món.

A ella (i a Guillermina Motta) li devem el rescat del cuplet, que va connectar a través d’un fil d’or amb la memòria de la generació d’abans de la guerra, i què podem dir del seu apropament a la gran vedet francesa Mistinguett? Eren temps de cantautors, cantants que interpretaven les seves composicions, i de versos amb un mòbil polític, però la figura de l’intèrpret pur no mereixia ser menystinguda, perquè una bona veu pot enviar a l’estratosfera una cançó, i un autor no té per què ser el millor executor de les seves obres. I el que feia la Núria també en tenia, de dimensió política, pel simple fet de cantar en català.

Però per tot això no cal convertir-la en una icona de mig Catalunya, suposadament enfrontada a l’altra. És curiós que ara que tot ha de ser inclusiu, un dels mots de moda, hi hagi qui insisteixi a alçar murs divisoris entre els artistes, assenyalant bons i dolents per raó de velles batalletes i motivacions extramusicals. Ni cantants de cigarreta, ni símbols de puresa patriòtica: aquí tots els cantants i cantautors d’una era van fer el seu servei, amb Raimon, Llach, Pi de la Serra, Bonet o Montllor actuant a partir de la seva lògica trobadoresca, i Serrat alçant la vista més enllà, valent-se de les seves dues llengües familiars.

Feliu va enfortir a la seva manera el nucli dur de la catalanitat sense necessitat de cantar explícitament contra Franco, i Serrat va portar la llengua a les Espanyes, a Mèxic i a Argentina. Tot va tenir un valor. No cal ser d’uns o dels altres, ni defensar-ne un per llençar-lo al cap de qui representa que se situa a un altre bàndol. Acabem amb això, sisplau, i mirem de funcionar d’una vegada per totes com un país i no com una extraviada terra de tribus.