Aquest dilluns, a Lisboa, a les 22h, en horari de màxima audiència, la primera cadena de la  Radio Televisió Portuguesa (RTP) va emetre en directe un debat sobre “A hora da Catalunha”. Van participar-hi dos portuguesos i dos catalans, a cada banda figura que un a favor i un en contra. Es tractava del jurista Paulo Mota Pinto, antic magistrat del Tribunal Constitucional portuguès, el prestigiós historiador i membre del Bloco d’Esquerda Fernando Rosas i els catalans Jordi Roca, diputat a Madrid del PP, i jo mateix. Mota i Roca seien junts, a la banda dels suposadament en contra dels drets de Catalunya, i Rosas i jo, l’un al costat de l’altre, defensant el referèndum, si bé el magistrat Mota va tenir un paper molt ponderat, generalment proper a la posició catalana. El programa va durar una hora i tres quarts, davant d’un públic nombrós que, en directe, aplaudia o discrepava, segons els casos. És ben il·lustratiu de com es viu la situació catalana a Portugal i de com, ben diferentment, es viu a Espanya, que el debat en qüestió va ser possible a la televisió pública RTP i no a TVE com hauria estat més lògic. Ni s’hi ha fet mai un debat similar, ni res fa pensar que s’hi pugui fer en un futur immediat. Aquesta sensibilitat especial portuguesa per Catalunya va quedar demostrada també pel tracte de respecte públic i reconeixement institucional que va prestar la directora del programa, Fátima Campos Ferreiro, a Ramon Font, Delegat del Govern de Catalunya a Portugal, situat a primera fila.

El 1918, l’escriptor Teixeira de Pascoes, afirmava: “La paraula Catalunya té, per a l’oïda portuguesa, una entonació fraternal que ve de lluny... de 1640. La història agermana els dos pobles”. És amb aquesta frase que vaig començar la primera de les meves intervencions, fetes totes en portuguès, com F. Rosas i P. Mota, en contraposició a J.Roca que s’expressà sempre en espanyol. Allà tothom sap que, el 1640, tots dos pobles estàvem combatent contra un mateix  adversari i que ells són independents perquè van guanyar i que nosaltres no en som perquè vam perdre i ens van esbocinar el país, amb una Catalunya mig partida entre dos estats. Vaig permetre’m l’exercici imaginatiu d’explicar com estarien ells ara, si les coses haguessin anat a l’inrevés: no podrien celebrar les eleccions municipals que tenen previstes per a l’1 d’octubre ja que només les pot convocar Madrid; jutges, militars i policies destinats a Portugal no tindrien cap obligació de saber portuguès, ja que la Constitució espanyola només converteix en deure el coneixement de l’espanyol; cada any haurien de mantenir un dèficit fiscal situat entre el seu 8 i 10% del seu PIB; haurien de suportar un pèssim servei de trens de rodalies i regionals, etc. En aquestes condicions, els portuguesos voldrien continuar sent espanyols?

Espanya sempre ha funcionat, entre Portugal i Catalunya, com una barrera altíssima, insuperable, i no pas com un pont entre dos pobles, dues cultures, dues llengües, dues societats nacionals peninsulars. Però, mentre i tant Catalunya és el primer inversor i el més important proveïdor ibèric a Portugal, el Principat és també la tercera destinació peninsular dels productes portuguesos en importància, a molt poca distància de Madrid i Galícia. El pes de les relacions econòmiques no té paral·lel en les necessàries relacions culturals. Caldria reactivar i desplegar, doncs, l’acord signat, anys enrere, entre l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Camoes. És una llàstima que no tinguem una relació directa i intensa amb el  país de Fernando Pessoa, el gran escriptor que assegurava: “Catalunya és una nació (...) No és cap pseudonació com Bèlgica o Suïssa”. Espanya mai no ha acabat de pair del tot la desconnexió del seu domini que va protagonitzar Portugal, fa quasi quatre segles, i per això continua tractant-la amb una barreja d’arrogància pública i de menyspreu privat, perquè Espanya només accepta rendicions i Portugal no es va donar. Segurament, en contraposició a aquesta actitud, molts portuguesos d’ideologies diverses manifesten una simpatia oberta per les aspiracions catalanes, com un gest de solidaritat que té les seves arrels en una història que ens agermana.

La premsa portuguesa va plena d’articles d’opinió sobre el cas català, en general favorables a Catalunya. I no són pocs els portuguesos que creuen, els ulls fits en el 1640, que Portugal ens en deu una.  Al taxi, o a la llibreria, ciutadans anònims mantenen una actitud de gran comprensió i, sovint, de complicitat i tot, amb la causa catalana. Hi ha, però, sobretot entre les formacions conservadores un sol recel: la percepció que, en cas d’una Catalunya independent, Portugal, la seva capital i la seva economia, passarien del segon lloc actual, en clau estatal, al tercer lloc en importància. I això els fa creure que hi sortirien guanyant mantenint l’statu quo actual, quan és just tot el contrari. En el cas d’una Catalunya independent, la península passaria d’un pol central, quasi únic, a una realitat tripolar (Lisboa, Madrid, Barcelona), en la qual la força còmplice de Portugal i Catalunya faria valer els seus drets i interessos davant les pretensions d’hegemonia i uniformistes del bloc central, Espanya, al mateix temps que se’n rebaixarien les pretensions dirigistes i de monopoli dels interessos peninsulars. El portuguès Paulo Rangel, vicepresident del Grup del Partit Popular al Parlament Europeu, ha estat ben clar en la seva posició: “Estimem molt els espanyols, volem tenir les millors relacions amb ells, ens encanten les seves ciutats, la seva llengua i cultura, però no volem tornar a compartir estat amb els castellans. De cap de les maneres”. Diria que no som pocs els catalans que fem nostra la seva afirmació. Al cap i a la fi, la voluntat de decidir el nostre futur, en un referèndum d’autodeterminació, no és res més que l’expressió de la voluntat majoritària de tot un poble. Com aquella nit del 25 d’abril de 1974, a Portugal, quan va començar la pacífica revolució dels clavells. Com allà fa 43 anys, avui, a Catalunya, O povo é quem mais ordena.