Hem entrat en un any de vigília. Un any que hem de bastir d’arguments, de forces i d’optimisme per encarar el que ha de ser, ara sí, el primer pas d’una ruta d’una sola direcció cap a l’estat propi. El primer pas serà, doncs, la consulta, i malgrat sempre he dit –i ho continuo creient- que el sol fet de fer-la ja serà una victòria, ja que ens hi posem, si la guanyem, millor. I per a poder-la guanyar ens cal ser més, i més convençuts. Hem d’explicar que ens cal un estat per a poder garantir-li a tothom drets bàsics com l’educació i la sanitat, com un habitatge digne, o com més i millors oportunitats laborals per a més gent. Ens cal un estat propi per a sanejar i millorar els estaments administratius, judicials i policials. Ens cal un estat propi per assolir la plena normalització de la nostra llengua. I potser, fins i tot, per a guanyar un mundial. I ens cal explicar-ho a més gent.

Hem d’aclarir que el referèndum el celebrarem per un principi democràtic bàsic. I que això no comporta cap fractura, perquè el que fractura són les amenaces totalitaristes, militaristes i antidemocràtiques que no tenen més arguments que la força i la por. Les raons, les explicacions, les preguntes, les respostes i les decisions no fracturen. Nosaltres no, que no volem fracturar; nosaltres volem unir, volem sumar, volem ser més per a fer un país de tots. I per això, hem de fer arribar el debat sobre l’estat propi a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

I ens caldrà insistir més, encara, en el que s’ha començat a anomenar la Catalunya indecisa. Allà on el suport a les opcions sobiranistes és menor i on cal picar més pedra per convèncer els que veuen amb recança la Catalunya independent. Més enllà de continuar buscant suports i aliances fora del Principat, i sense oblidar els ànims que ens hem de seguir donant entre els convençuts, ara cal incidir allà on es multipliquen les possibilitats de vèncer prejudicis fent que arribi el missatge que un Estat català serà millor per a la vida de tots els catalans i catalanes.

I no hi ha temps per perdre. L’ANC i Òmnium ja han posat fil a l’agulla; ara cal que tots hi anem al darrera i que ningú es quedi fora de joc.