Potser n’hi ha d’entre nosaltres que poden no adonar-se d’on som. Allà, en són conscients i actuen en conseqüència, preveient els diversos escenaris de futur i treballant per impedir-ne els que no volen. L’Estat ja fa temps que actua en l’àmbit internacional, fent una tasca preventiva dels moviments que, en clau nacional, puguin dur-se a terme a Catalunya. Dóna als estats de la Unió Europea, als aliats àrabs i als països de la Mediterrània, a més dels estats llatinoamericans i els Estats Units, la informació intoxicadora que, des del seu punt de vista, més mal pugui fer al desig de sobirania catalana. I ho fa ja sigui traient importància a l’abast social del moviment, com magnificant les dificultats i adversitats que podrien produir-se en el cas d’una declaració d’independència, com facilitant informació esbiaixada, parcial o rumors sense fonament, però sempre de caràcter negatiu o preocupant, per predisposar els estats contactats de manera desfavorable als interessos de Catalunya, quan arribi l’hora de la veritat.

Ara amenacen amb una llei que té com a finalitat bàsica posar obstacles a la internacionalització de Catalunya i impedir-ne la sortida a l’exterior, tancant-li portes. La subtilesa és absoluta. Asseguren que les comunitats autònomes que no compleixin els objectius de dèficit no podran tenir representació exterior, ni fer activitats en aquest àmbit, perquè no tindria sentit tancar ambulatoris i mantenir, alhora, presència a l’exterior. I això ho diu el mateix govern que incompleix l’Estatut i té deutes multimilionaris que escanyen Catalunya, sense fer referència al dèficit fiscal. Escanyen, doncs, i alhora castiguen. Els mateixos que, els darrers anys, tot i la crisi, no han tancat ambaixades sinó que n’han obert, fins i tot en països on els residents espanyols no passen de la cinquantena. Però això no és obstacle per tenir-hi ambaixada, residència de l’ambaixador, servei consular, funcionaris, personal de servei, vehicles,etc. Es pot arribar a donar la circumstància que la Generalitat tingui problemes polítics molt seriosos per sortir a l’estranger i, en canvi, no els tingui un ajuntament, una universitat, una empresa o un club esportiu. En aquest sentit, es podrà moure amb més facilitat pel món el president del Barça que el de la Generalitat...

En tot procés de transició nacional cap a la conversió d’un poble en subjecte estatal, reconegut internacionalment i amb presència en els organismes corresponents, hi ha dues carteres que són clau, essencials, decisives: Interior (policia, seguretat, informació i contrainformació, etc) i Exteriors. Deixo per a un altre moment el primer departament, que sí que tenim, per a referir-me al que no tenim: una conselleria d’Afers Exteriors. En l’anterior legislatura es va anar desconstruint l’arquitectura institucional que s’havia anat bastint, els anys precedents. Es va rebaixar el rang d’Afers Exteriors a secretaria i el dels delegats a l’estranger, del quals se’n desdibuixà el caràcter de representants oficials del Govern de Catalunya. Es va tancar alguna delegació. Va baixar en picat el nombre d’acords, convenis o tractats internacionals i ningú no va assumir el paper de “ministre” d’exteriors català, mantenint contactes amb estats i governs, amb regularitat.

Deuen haver-hi raons poderosíssimes, que se’ns escapen, perquè el president no hagi pogut complir el seu compromís personal de crear una conselleria d’Afers Exteriors. Però és ben clar que cap país no pot afrontar un procés d’independència sense un departament específic dedicat a les relacions internacionals i un equip qualificat de persones que s’hi dediquin. Està bé que el president surti, viatgi i s’entrevisti amb personalitats –i més que ho haurà de fer-, però hi ha d’haver algú al seu govern que ho faci no excepcionalment, sinó amb normalitat. I algú que ho faci discretament, però de forma permanent. Els delegats no poden ser càrrecs només tècnics, uns caps d’Acc1Ó-bis, perquè d’aquests ja n’hi ha un. Han de tenir perfil polític, institucional, paradiplomàtic i ser conscients del moment en què ens trobem. Llançar-se a la piscina de la independència, sense l’aigua suficient de les relacions internacionals, n’assegura el fracàs, no pas per naufragi, sinó per deshidratació. No es tracta, doncs, de veure, amb docilitat, com ens tanquen portes, sinó de tenir el coratge d’obrir-les nosaltres mateixos i fer-ho de bat a bat.