Potser sí. Potser sí que hi ha una síndrome malastruga allargada en la història conseqüència d'haver-ho perdut tot des que se'n té memòria. Els catalans no se'n refien. De cap estat, perquè no en tenen. Ni d'ells mateixos, perquè no tenen estat. Ben segur que hi ha més independentistes dels que trauen cresta a les eleccions o dels que contesten les enquestes. Són aquells que no mouen un dit perquè pensen que, si arribessin a sortir-se'n,  se'n derivaran les pitjors conseqüències.

A més de la voluntat de ser, potser a Notícia de Catalunya Jaume Vicens Vives ja parlava de la desconfiança. De la desconfiança dels catalans respecte a ells mateixos. Una desconfiança obsessiva. En els darrers quatre anys, setmanes abans de l'11 de Setembre, s'ha repetit metòdicament els mateixos recels: “No en som prou”, “Enguany això no anirà tan bé”, “No repetirem l'èxit”, “La gent se n'ha cansat”, “Els polítics no s'ho mereixen”... Les divises semblen escampades per la cinquena columna. Però no en calen cinc quan les altres quatre són catalanes.

Cada any -enguany també!- les malastrugances no s'han acomplert. La Diada sempre ha estat un èxit total. Enguany, també. I els que preveien les pitjors desgràcies se les han hagut d'embeinar. Per cinquena vegada, centenars de milers de persones van convertir ahir la diada en una nova reivindicació festiva i massiva.

El perquè de la desconfiança crònica catalana és un misteri. Potser és la conseqüència d'una història adversa que ja no té cap sentit. Són els pobles, en aquesta part del món i al segle XXI, els qui poden guanyar-se la història. Si amb cinc manifestacions no n'hi ha prou per guanyar-se l'autoconfiança, el mal no té remei. Però, en tot cas, el neguit cedeix davant la realitat. La realitat és més obstinada que la mateixa desconfiança.

Per això ara cal confiar en els partits. Cal confiar en l'articulació política de l'independentisme. En un any han de superar la qüestió de confiança del president de la Generalitat, han de salvar el debat de política general, han d'aprovar els pressupostos del 2017, han de dotar el govern d'estabilitat parlamentària, han de votar les tres lleis de desconnexió i han de plantejar o bé un referèndum vinculant i unilateral o bé unes eleccions constituents.

Ho faran perquè no pot ser d'una altra manera. I perquè ho han fet tot fins ara. Desconfiats? Per què?