Els que creiem que la política necessita més que mai persones íntegres i relats pedagògics, vivim dies de desassossec. Qui diu que vol ser investit el dimarts perquè les seves propostes són millors que les d’altres partits i que compta amb la majoria de diputats per a la seva proclamació com a president d’Espanya, no explica el seu programa, dona per incorporats els diputats d’extrema dreta a les seves files i crida constantment al transfuguisme.
 
Núñez Feijóo s’ha convertit en l’oposició dels partits que voldria a l’oposició i quan ha comprovat que anar del bracet de Vox li tancava totes les portes de negociació, ha perdut la poca integritat que li quedava i des de fa dies només sap cridar a la deslleialtat dels diputats socialistes.
 
Crec necessari refrescar-nos la memòria dels casos més escandalosos, sempre amb foscos interessos empresarials i altes dosis de corrupció darrera, del transfuguisme. Dos dels grans casos són de l’any 2003: la moció de censura en l’Ajuntament de Marbella i l’arribada al poder de la comunitat autònoma de Madrid de la repartidora de moralina política, Esperanza Aguirre. A Marbella es va configurar, després d’una moció de censura un govern de desertors, moguts per Jesús Gil i els seus interessos urbanístics.
 
A la Comunitat de Madrid, després de materialitzar-se un pacte d’esquerres, Esperanza Aguirre i uns empresaris que van participar comprant voluntats, van impedir-lo perquè preferien un govern del PP encapçalat per Esperanza Aguirre. Aquests fets van ser coneguts com el tamayazo perquè un dels que va absentar-se de la sessió d’investidura del candidat de la FSM, Rafael Simancas, es deia Eduardo Tamayo.
 
Eren temps de la relació Aznar-Bush per envair Iraq, la ineptitud en la gestió de la catàstrofe mediambiental a les costes gallegues pel naufragi del Prestige, de la reforma laboral del govern d’Aznar de majoria absoluta, del casament Agag-Aznar que mostrava el distanciament cada vegada més profund de la política governamental i del sentiment popular. Contra tot pronòstic, per rebuig d’aquest tipus de polítiques, el PSOE amb 47 diputats i IU amb 9, sumaven majoria absoluta i podien aconseguir un canvi de polítiques en l’epicentre de la política conservadora.
 
Simancas, el candidat socialista havia fet una campanya denunciant l’especulació amb el sòl i el preu dels habitatges, i havia parlat del que llavors era anatema per al PP, intervenir en la Caja Madrid. La campanya d’Esperanza Aguirre fou finançada parcialment per l’empresa Special Events, que anys més tard seria una de les espines dorsals de la investigació del cas Gürtel.
 
Quan els dos diputats que van absentar-se i van impedir el govern d’esquerres un cotxe els esperava, en el seu interior hi havia dos empresaris que executaven la major part de l’obra pública i que estaven en les empreses que construïen a Chamartín, Campamento i Valdebebas, els indrets on es concentrava la major especulació urbanística d’aquella dècada.
 
Sabent el que ha passat amb el cas Gürtel, tot el que es va destapar a Marbella i el que va significar el mandat d'Esperanza Aguirre i la seva aliança obscura, és imperdonable que en lloc d’explicar-nos el seu programa per a la investidura, inclosa la seva visió del que entén per l’Estat de les Autonomies i la seva evolució, es dediqui a fomentar la pitjor pràctica política possible, la del transfuguisme.