Les primeres 5 hores fa gràcia, és part d'una broma. Les següents 5, comences a tocar-te la butxaca cada quart d'hora. I quan acabes les primeres 24h te n'has adonat perfectament de fins a quin punt et condiciona la vida. Les segones 24h són les pitjors. Totes les rutines, trencades. Tots els gestos automàtics, estroncats. I una col·lecció de moments morts que no pots cobrir a cop de polze. No sé si el concepte que hem de fer servir és addicció, nomofòbia o simplement podem dir que estem enganxats. Però molts l'hem convertit en l'extensió, no ja del nostre cervell o del nostre braç sinó de les nostres angoixes i les nostres manies.

Fa 4 dies vaig recuperar el mòbil després d'una abstenció auto-imposada d'una setmana. Va ser una mena d'experiment, un joc. Volia comprovar en primera persona què passa quan algú que el fa servir permanentment ja no el pot tocar. A la ràdio, en directe, vam tancar el mòbil dins una capsa hermètica, amb temporitzador, impossible d'obrir sense trencar-la. 7 dies Off. 168 hores. Una ximpleria o una barbaritat. Una minúcia o un excés. A hores d'ara puc dir que ho recomano a tothom.

En primer lloc, perquè allunyar-te del mòbil et regala temps. I això és perfecte per fer un parell de reflexions al respecte. La primera és que la majoria de les vegades que miro el mòbil ho faig sense cap objectiu en concret. Em vaig apuntar en una llibreta els cops que vaig tenir impuls de fer-lo servir. En les primeres 48 hores, prop de 70. Si restem les hores de dormir, menjar i conduir em sortien entre 2 i 3 impulsos per hora. Un cada vint minuts. Un 75% de les quals sense cap intenció especial: ni buscar informació, ni enviar un missatge, ni fer una foto, ni trucar, ni consultar el calendari. El mòbil, en aquest sentit, convertit en la nova tele: "a veure què fan".

La segona. El mòbil és un lladre de micro-espais. L'ascensor. La sortida al carrer del transport públic. Anar d'una habitació a una altra. Es cola entre les pàgines d'un llibre que llegeixes. Apareix en l'espai buit entre col·locar els iogurts a la nevera i el detergent al safareig. Enmig d'un article que estàs escrivint. Enmig d'un article que estàs llegint. En una conversa. Ens hauríem de gravar, mentre anem d'una habitació a una altra de la casa. Un desplaçament escassament de 10 segons. Treus el mòbil tot i que saps que no et dóna temps de fer res. Per tant, alenteixes el pas. T'atures del tot quan arribes a la porta. Entres i t'asseus. Sense deixar de mirar el mòbil agafes el que venies a buscar. T'aixeques. Surts. Continues cap cot. Caminar erràtic fins que arribes a lloc. T'asseus. Un parell de minuts més per acabar una conversa i segueixes. Total: una operació per la qual trigaries 20 segons s'expandeix fins als 5 minuts. Multiplica-ho durant el dia. Durant la setmana. Durant l'any. Hi ha aplicacions que calculen els cops que ens connectem al dia i quanta estona hi invertim. A nosaltres ens va sortir que dediquem 24 hores al mòbil cada setmana. Això són 52 dies cada any. Un any i mig sencer de cada dècada.

Si aquest ús és perniciós o és un senzill efecte dels temps en què vivim no em correspon a mi decidir-ho. El que sí que us asseguro és que després de fer l'experiment vaig decidir posar-hi alguns tallafocs. Primer, desterrar el telèfon de l'habitació a la nit. Perquè, com a mínim, no sigui la primera i última cosa que faig cada dia. I perquè, curiosament, vaig dormir millor aquelles 7 nits que l'últim mig any. Segon, eliminar la vibració, a part del so. Només vibren les trucades per motius de pura emergència. La resta de missatges, notificacions i bestieses vàries, segur que poden esperar que jo estigui disposat a mirar-les. Tres: no passa res si el telèfon es queda a casa quan surts a passejar els caps de setmana. I fins i tot, si el deixes apartat en un racó mentre fas una mica de vida familiar.

No sé si la nomofòbia existeix. No sé si l'addicció al mòbil té cap sentit mèdic. No sé si comparar el mòbil amb una droga és una aberració. Sé que jo, personalment, n'he fet un ús excessiu durant els últims anys, que l'he convertit en una solució fàcil contra l'avorriment, que s'ha colat en les meves tasques diàries en excés i que potser, després d'una separació forçosa, és hora de mantenir-hi una relació més sana. O potser canvio d'opinió d'aquí 7 dies, quan els experts del Mobile World Congress m'hagin convençut que hi ha una aplicació boníssima que em canviarà la vida. I tindran raó.