L'eslògan de Salou platja d'Europa deu ser de les primeres aproximacions que vaig tenir de petit a la idea d'Europa. Soc de Vila-seca, i de ben jove als estius vaig treballar, entre altres feines, de recepcionista a la costa, a la Pineda, i allí mentre acompanyava els hostes als seus allotjaments vaig constatar que aquells cotxes en què arribaven els turistes europeus feien un soroll en tancar les portes que no tenien res a veure amb els que teníem aquí. L'estat del benestar europeu, per mi és clar, es traduïa en aquell so rotund, net, potent, res a veure amb el més escardalenc dels cotxes d'aquí.

Aquell so era Europa, com era l'eslògan, com ho eren els propietaris flamencs i valons, que havien construït edificis amb noms com ara Gudrun, Viking, o Ostland, Westland, Kempenland, que ens remetien al seu imaginari. Europa eren aquells vocabularis en alemany, holandès, francès que em permetien mostrar on eren la cuina, el lavabo, o les habitacions, o la bombona de gas butà, a aquells estadants que buscaven el sol, la platja i la festa per uns dies. Europa era veure arribar un pagès francès en Mercedes, i amb les seves ampolles de vi del Medoc, i rebatejar-lo com a pagès ric. D'Europa era aquell aparell Grundig que ens va dur de contraban el Fausy des de Dusseldorf, que ens va permetre gaudir directament de la televisió en color.

Tot allò va alimentar la meva idea d'Europa, que parlant de televisió es traduïa en aquells compassos del preludi del Te Deum d'Antoine Charpentier, l'Himne que acompanyava aquella corona de la UER, la Unió Europea de Radiodifusió, que ens obria els ulls als altres límits, i que associem encara ara al festival d'Eurovisió.

Aquell espai reservat a les televisions estatals, com les companyies aèries de bandera, o les marques de cotxe, les flors o el plat nacional. TVE, Iberia, SEAT... No hi havia marge per res més. Tampoc en democràcia i quan la idea d'Europa, de l'Europa institucional s'ha volgut flexibilitzar. No sabem ben bé què se n'ha fet de les Regions d'Europa. Parlant de la UER, el màxim peu que hi teníem era Catalunya Música, i la televisió Andorrana, que és la que he permès que algun any juguéssim a estimar-nos cantant en les prèvies d'Eurovisió.

Ara tenim la bona notícia, la històrica notícia que 3Cat, el conglomerat audiovisual de la Corpo de TV3 i Catalunya Ràdio tinguin portes obertes per entrar a la UER-EBU, i que pugui ser al costat dels grans conglomerats europeus: la BBC, France TV, la RAI o RTVE. I mira que fa anys que s'hi ha anat al darrere. Com passa sovint, l'ampolla es pot veure mig plena o mig buida, en aquest cas Govern i ERC que remarquen que és fruit d'un acord d'investidura, o de Junts per exemple perquè l'audiovisual català hi accedeix via una categoria creada adhoc; com a membre auxiliar que permet que en siguin membres televisions que no tinguin l'abast estatal d'allà on formin part.

És clar que les fronteres audiovisuals des que hi ha internet s'han anat desdibuixant, però la història de TV3 a més de la lluita pel reconeixement i integració en organismes internacionals (és semblant al que els passa als Mossos) també passa pels senyals recíprocs i repetidors al País Valencià o a les Illes.

L'Estat, ja ho deia Alfonso Guerra, volia recloure la televisió de Catalunya en un estricte marge de reserva antropològica i poc més, que lliga amb la idea d'Adolfo Suárez que el català no serveix per ensenyar química nuclear, si no es tenen els professors que ho possibilitin (sí que servim per allotjar Nuclears). Mentrestant, amb el català al Congrés dels Diputats, esperarem la plena oficialitat del català a Europa, i anirem ensenyant física i química, i fins i tot català als nostres joves, perquè en millorin la nota.

Aquest històric ingrés a la UER, ni que sigui per la porta auxiliar ens refresca la idea d'Europa. Cert que en uns moments complicats. La professora i membre del CIDOB Carme Colomina, acaba de publicar a Ara Llibres una càpsula sobre el projecte europeu continental i les seves contradiccions, amb l'encertat títol: Europa és un estat d'ànim, i a més de fer-ne el recorregut d'aquests anys que tots plegats hem anat seguint, i que hem vist com ha canviat de paradigma. El món ja no és eurocèntric, ni demogràficament, ni per les febleses que demostra la seva política exterior. Tenim una Europa que pateix pressions externes i d'internes que arriben a posar en risc la seva viabilitat.

Potser, com diu Colomina, per salvar la Unió n'haurem de fragmentar la integració: una Unió d'unions diferents, amb diversos nivells d'integració, com sembla que ara s'ha fet amb la UER. Potser, acabarem veient una UE amb relacions auxiliars, encara que no sigui l'últim desig dels seus membres.