Fa res que Susana Díaz ha suggerit que el govern que presideix el seu company Pedro Sánchez, hauria d'aplicar de nou el 155. Segons Díaz, a Catalunya no n’hi ha un conflicte polític sinó un torcebraç i un desacatament a un Estat de Dret que afecta la convivència. L’expresidenta no entra a valorar cap més circumstància, ni falta que li fa.

No cal dir que negar la major simplifica dràsticament la solució a qualsevol problema i oculta la realitat facilitant-ne la superposició d’una altra més d’acord als mateixos interessos, pors i prejudicis. Tot plegat, aquesta és també la recepta dels més carabasses i cínics de la classe per a dissimular la mateixa incompetència. Ja sabem que Díaz no es distingeix precisament ni per la seva intel·ligència política ni pel seu amor a l’allunyada, deslleial i indòmita Polònia.

Altrament, el recel atàvic envers Catalunya, el jacobinisme pour les nuls, l’espanyolisme disfressat de constitucionalisme a la contra d’un suposat nacionalisme manat per una dreta rapinyaire, no són característiques exclusives dels barons socialistes o de tota la patum de dirigents de l’extrema dreta.

Altres dirigents com l’independent Miguel Àngel Revilla o la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra, també han fet les seves particulars aportacions sobre la qüestió. L’histriònic mandatari càntabre és dels que ha apostat també per un 155 preventiu. Dels que considera que més de dos milions de catalans són uns imbècils manipulats per una televisió sectària. Dels que afirma que a Catalunya, si no ets independentista, se t’assenyala.

Oltra no és ni Díaz ni Revilla, però, això no obstant, el seu posicionament és el que més sorpresa ha causat tant entre els catalans com, sobretot, entre molts dels seus propis companys de viatge. Cal no oblidar que ostenta el principal càrrec institucional en nom d’una coalició en què el seu principal partit -el Bloc- ha estat tradicionalment vinculat al catalanisme de centreesquerra o, si ho preferiu, al valencianisme progressista. 
 
Des que va esclatar la crisi catalana la dirigent ha intentat, com Díaz, reduir el conflicte a una anècdota. Lluny del tremendisme de l’andalusa, Oltra ha optat per l’equidistància combinada amb la frivolitat més irritant. La vicepresidenta, per exemple, ha comparat ofensivament la mobilització del sobiranisme amb un "pollo" i ha enarborat la bandera del greuge valencià com a resposta als intents d’acostament de Madrid a Catalunya com quan l’octubre de l’any passat va exigir que la solució a la qüestió catalana no fora a compte dels interessos dels valencians. El renec té tot l’aire d’una Díaz qualsevol d’un Lambán, però també de Lizondo, el faller que va capitalitzar políticament l’anticatalanisme valencià alletat per l’espanyolisme tardofranquista.

El posicionament d’Oltra irrita molts dels dirigents, simpatitzants i membres de Compromís, però, també enardeix molts dels seus militants i votants més joves els quals han crescut a l’ombra de vint anys del PP, de dues dècades de vàcua autoafirmació indígena dins, naturalment, dels constrictes límits d’un "regionalismo bien entendido". Són els mateixos joves que s’arroguen amb orgull l’èxit electoral de la coalició alhora que retreuen al vell valencianisme -sense arguments, però- la seva inutilitat política. Tant se val.

La crisi catalana entra en una altra fase molt complicada en què a tot arreu jugarà un paper molt important la pulsió catalanòfoba, el nacionalisme espanyol més reaccionari. Al País Valencià tots dos factors han estat presents des de la Transició i n’han condicionat la vida política. L’anticatalanisme és transversal, violent quan convé, mediàticament influent i el pitjor de tot és que no ha tingut una contestació civil i democràtica adequada. Quan les esquerres han estat al poder simplement s’han emmotllat a aquesta realitat procurant de no exacerbar massa els defensors de la pàtria.

El resultat ha estat una política genuflexa davant de Madrid i un desenvolupament pobre de moltes de les potencialitats del mateix país per por, ai!, a la reacció. El conflicte català ha posat més en evidència que mai aquesta paràlisi al mateix temps que ha fet pols les tímides reivindicacions autonomistes dels valencians.

A Oltra, la nova onada catalanòfoba i patriotera, no l’agafarà desprevinguda. Es fotografia amb la Geperudeta, patrona de València, a la qual el molt laic Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat dedica tres magnes exposicions; plora amb "Limno" regional; qualifica sarcàsticament els Països Catalans d’ectoplasma en un estirabot contra Junqueras a compte del trasllat de la seu del Sabadell a Alacant; guarda silenci sobre els presos polítics i demana l’alliberament d’Eduardo Zaplana per motius humanitaris... Ben mirat, res de nou en la política valenciana.

La dirigent està en tot el seu dret de dir i fer el que vulgui, només faltaria. La qüestió, però, és saber si totes aquestes acrobàcies li permetran conservar el poder davant d’una dreta ferotge i incivil que no es distreu amb subtileses ni matisos i d’uns electors d’esquerra que estan farts que se’ls hi doni gat per llebre.

Si guanya del cert que es consolidaran en la política valenciana determinades inèrcies, entre d’altres, la de la paralitzant mefiance catalana i el neoregionalisme institucional. Si perd, però, serà el desastre fins i tot si el resultat final és un Govern format entre el PSPV i Ciutadans. Heus ací el dilema valencià.

“Quin vot és el que vol Oltra?”, es preguntava visiblement irritat un amic meu, simpatitzant de la formació, escamat amb la gestualitat conservadora de la dirigent, amb la indiferència, també, del Govern davant de l’aixafament autoritari de Catalunya. Doncs, això. Quin vot vol? I, encara, de quins vots es pot permetre prescindir?