L'època en la qual vivim es caracteritza per la percepció d'una crisi generalitzada que afecta especialment les persones més febles. Desconfiem de tot allò que havíem identificat com a responsable de la prosperitat que vam poder aconseguir.

L'opinió pública observa la profusió de debats que testimonien el que és obvi: estem en crisi i anem de mal en pitjor. La situació arriba fins l'extrem que l'anècdota es magnifica i que el soroll procedent de la desraó no permet diferenciar allò que és rellevant, des de qualsevol punt de vista.

La percepció d'aquesta situació és semblant a la que es va produir en la Transició democràtica i també semblant a la que es va patir a principis del segle XX. En ambdós casos es pretenia canviar el model polític i són recognoscibles característiques formals que permeten comprendre aspectes necessaris per identificar la posició de partida de la Transició del segle XXI. No es pretén reproduir el passat, només cal comprendre el que succeeix quan una societat afronta un canvi d'època.

Es constata que en el passat hi havia raons per confiar en les experiències de països més desenvolupats. En l'actualitat, ens manquen els referents, ignorem les prioritats i desconeixem el rumb que hauríem emprendre per afrontar la crisi.

També hem après que, després de la Transició, el mapa polític resultant, no depèn del que hagi estat en el passat sinó de les aportacions que es facin per afrontar la crisi.

Després debats sobre alternatives possibles, no importen les solucions ideals, sinó les que siguin viables i comptin amb una major adhesió.

Quan emergeix la necessitat de canviar el model polític, comprovem que les solucions del passat acaben conduint als errors del present. És a dir, haurem d'aprendre a gestionar canvis qualitatius i podem fer-ho.

Per garantir l'estabilitat de qualsevol canvi de model cal consensuar el funcionament i estructura. Per contra, les polítiques concretes acaben essent una qüestió de majories. Els aspectes globals i els propis de l'interès general, han de ser patrimoni de tota la societat.

L'última reflexió depèn dels equilibris bàsics: no hi pot haver política sense economia ni economia sense política. La política s'encarrega d'organitzar la societat i l'economia de redistribuir els recursos.

Es tracta de posar de manifest que la majoria dels debats acaben produint soroll, contribuint a diluir la reflexió sobre possibles solucions. No estem davant d'un dilema moral o la disjuntiva política d'aplicar uns o altres valors sinó, davant la necessitat de desfer-nos de conviccions que ja no serveixen per gestionar el present perquè la verificació dels seus resultats és contrària al que havíem previst.

Necessitem comprendre que estem davant d'un nou escenari vital que no pot deduir-se a partir dels criteris polítics i econòmics tradicionals. En comptes de gestionar un model inequívoc de societat hem de dissenyar la societat que necessiten els nostres conciutadans.