No feia gaire que s’havia iniciat la Dictadura de Primo de Rivera i, tal i com correspon a tot règim autoritari espanyol, qui primer va rebre va ser Catalunya, la seva llengua i cultura i les seves institucions. El 1924, tanmateix, es féu públic un manifest d’intel·lectuals castellans en defensa de la llengua catalana, signat per personalitats tan destacades com F.García Lorca, R.Menéndez Pidal i el monoverí Azorín, entre altres. Tres anys després, Francesc Cambó va patrocinar a Madrid una exposició del llibre català, “organitzada” per intel·lectuals d’allà, entre els quals figuraven signants del manifest esmentat. Acabada aquella etapa, el 1930, intel·lectuals catalans van agrair aquells gestos invitant col·legues seus “castellans” a visitar Catalunya, on foren objecte de tota mena d’atencions durant uns quants dies i visitaren l’ajuntament i la diputació de Barcelona -aquesta establerta llavors al Palau de la Generalitat-, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i l’Ateneu Barcelonès, entre altres institucions i entitats.

Va ser amb motiu d’aquesta expedició a Catalunya, encapçalada pel president de la Real Academia Española Menéndez Pidal, que, el 27 de març, el futur president de la República, Manuel Azaña Díaz va pronunciar un discurs respectuós amb la voluntat dels catalans, discurs que incloïa aquest paràgraf, amb una posició de la qual havia de desdir-se pocs anys després: “Y he de deciros también que si algún día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera remar ella sola su navío, sería justo permitirlo y nuestro deber consistiría en dejarlos en paz, con el menor perjuicio posible para unos y otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida, pudiéramos establecer al menos relaciones de buenos vecinos”.

Perduda la guerra i ja en ple franquisme, el 1964 va tenir lloc una trobada de 25 intel·lectuals de les dues cultures i països, a l’Ametlla del Vallès, acollits pel mecenes Fèlix Millet (pare!). L’any següent, a Toledo, es reproduí un encontre semblant i, el 1966, amb motiu de la caputxinada, una vuitantena d’intel·lectuals espanyols signaven el manifest “Homenaje a Cataluña”, amb noms tan destacats com Dionisio Ridruejo, Pedro Laín Entralgo o Enrique Tierno Galván. I encara una nova reunió va tenir lloc, el 1971, a Can Bordoi a Llinars del Vallès. En aquests esdeveniments, per part catalana eren noms clau personalitats com Marià Manent, Josep Benet, Jordi Carbonell o Josep M.Castellet, entre altres.

I, sota el gentilici de “castellans”, sinònim realment d’”espanyols”, s’hi aixoplugaven tots els que no eren catalans. A la pràctica, doncs, era el reconeixement que Espanya era Castella i només aquesta era, de fet, Espanya. Des d’allà s’admirava el caràcter liberal, democràtic, modern, obert i cosmopolita de la societat catalana i s’aspirava al fet que aquest capteniment cultural col·lectiu pogués estendre’s a tot l’estat. No es tractava tant, doncs, d’un suport decidit al caràcter nacional del poble català i la seva cultura, sinó de concebre Catalunya com l’eina regeneradora, modernitzadora i democratitzadora d’Espanya.
 
Deu anys després, a Sitges, va tenir lloc encara una nova trobada, promoguda pel conseller Max Cahner des de la Generalitat. Aquí, ja en democràcia i, per tant, amb Generalitat, les sessions van tenir un caràcter més polític i potser ara cal recordar allò que Jordi Carbonell m’explicà de la intervenció de José Luis Aranguren perquè, ras i curt, resumeix molt bé el drama de sempre, pel que fa al suport de la intel·lectualitat espanyola al poble català i als seus drets culturals i polítics: “Llevan ustedes toda la razón, pero a ver quien es el valiente de nosotros que se lo cuenta a los nuestros”. Per a un home tan íntegre com Aranguren, els catalans no formàvem part de “los suyos” i, ell mateix, coratjós en altres àmbits i causes com en la diversitat religiosa i en la defensa de la democràcia, no veia recorregut a una defensa pública de Catalunya a Espanya.

Més recentment, en presentar l’estatut aprovat pel Parlament a les corts espanyoles, el 2006, Òmnium Cultural  i altres entitats van fer una crida als intel·lectuals espanyols, a la gent liberal, de ment oberta i democràtica, perquè acudissin al Círculo de Bellas Artes a fer costat a l’acord parlamentari català que només tenia el rebuig del PP. S’ha de reconèixer que hi van formar tots, com un sol home, ja que només hi va acudir un sol home i ningú més: Santiago Carrillo i para de comptar...

Amb el pas dels anys, a mesura que ha anat creixent el sentiment independentista de la societat catalana, expressat sempre de forma pacífica i democràtica, hom es demana què se n’ha fet de tota aquella gent progressista? On són, què diuen, què pensen, què fan, què defensen tota aquella colla nombrosíssima d’actors, actrius, cantants, músics, escriptors i artistes que, primer a la vora del PCE, més tard del PSOE, apareixien com a amics de Catalunya i expressió màxima de la progressia hispànica? Quina quantitat més enorme de recursos hem destinat a fer exposicions, cicles de conferències, debats, taules rodones, jornades, congressos, despeses d’hotel, viatges, dinars, sopars, etc., absolutament més malaguanyats! D’altra manera ens haurien anat les coses si en comptes de fer pedagogia a Espanya l’haguéssim fet a Catalunya... No tinc cap dubte que el ritme del procés actual s’hauria accelerat molts anys abans.

On és, no ja la gent d’esquerres d’Espanya, sinó la gent liberal, culta, de cultura democràtica i respectuosa amb la diversitat? Curiosament, entre el desert de solidaritat catalana que és l’estat espanyol d’avui, dos dels noms amics són gallecs (Suso de Toro i Antón Losada), dos més madrilenys (Ramón Cotarelo i Juan Carlos Moreno) i un andalús (Javier Pérez Royo). Carlos Enrique Bayo, fill d’Eliseo Bayo i Lidia Falcón, és nascut a Barcelona, parla català i ha estat capdavanter en la descoberta de l’operació Catalunya, des de les planes del diari digital publico.es.  

Com acostuma a passar en aquests casos, segur que me’n deixo algun, involuntàriament. Però la nòmina de la dignitat en el respecte a la voluntat catalana, a Espanya, no va gaire més enllà. En català, qui calla, no diu res. Però, en espanyol, asseguren que “quien calla, otorga”, és a dir, reconeix, confessa, assenteix des del silenci perquè coincideix amb l’opinió pública espanyola majoritària. Quin paisatge més desolador, tanmateix! Amarats pel nacionalisme espanyol més intransigent, ètnic i essencialista, incapaços d’exercir de consciència crítica davant dels seus compatriotes, què faran, què diran, com es justificaran quan nosaltres deixem de formar part d’Espanya? Amb quina autoritat moral i quina força ètica gosaran, llavors, alçar la veu? Per a dir què? On és la intel·lectualitat espanyola no ja solidària, sinó almenys respectuosa amb Catalunya? Com a mínim, en Wally costa de trobar, però sempre hi ha el consol que, al final, cercant, cercant, el localitzes entre la gernació...