Els juristes tenim tendència a pensar que el que diuen les lleis és la realitat. Sabem que qualsevol canvi en les normes llença a la papereres biblioteques senceres d’estudis i comentaris, i potser la por als canvis en el nostre objecte d’estudi, o en el nostre instrument de treball ens fa resistents a acceptar un fet que coneixem i que, en el cas dels docents, fins i tot expliquem als aprenents de jurista: el dret, entre altres coses, és un constructe lingüístic que recolza la seva existència sobre tres “potes”: la vigència, la validesa i l’eficàcia.

La vigència és senzilla d’explicar: comença quan la pròpia norma ho diu, generalment uns quants dies després de la seva publicació en els diaris oficials; acaba quan, per ella mateixa o per una altra que ho digui, queda derogada. Una norma pot estar vigent dècades o segles, però això no assegura ni que sigui vàlida ni que sigui eficaç. De la seva banda, la validesa depèn de la seva adequació al que estableixi la norma que l’és superior, tant en la seva elaboració com en el que diu. L’eficàcia juga, en canvi en l’àmbit dels fets, és a dir, té a veure amb si s’aplica o no.

Sense tenir clara aquesta distinció és difícil entendre el diàleg de peixos que s’ha establert entre el Governs català i central. Per a un l’important és el que la Constitució diu i s’aferra a una evidència incontestable: Catalunya com a comunitat va votar favorablement un text on es diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, i on (per voluntat pròpia) es forma part del règim general de finançament i no del singular de bascos i navarresos. Com la Constitució està vigent, Rajoy diu que no pot permetre Catalunya decidir a banda sobre el seu futur.

No parlem sobre la validesa de la Constitució, doncs a meu parer no té sentit: si es va fer amb menys o més llibertat i per tant, seria nul·la, és una afirmació que trenta anys després i per a una Constitució, la tècnica jurídica no permet. Però pel que fa a l’eficàcia, les dimensions, consistència i univocitat comunicativa dels fets dels darrers anys a Catalunya, ens indiquen que la Constitució ja no hi té eficàcia pel que fa als continguts sobre el model territorial, almenys pel que fa a on rau la sobirania. Catalunya està exercint sobirania (el poder suprem mai es dóna, sempre es pren) amb decisions com la del Parlament, que dijous passat acordava text i data per a la consulta. La Constitució vigent i la seva aplicació s’allunyen en un tema capital, sense esperança aparent de què es reconciliïn.