Verdaguer, Maragall, Ventura Gassol, Màrius Torres, Sagarra, Pere Quart, Espriu o Martí i Pol. Fa més d'un segle i mig que una llarga llista de poetes catalans s'aboca a la reflexió i l'exaltació nacional a través dels seus versos. Del pi de les tres branques al cant de la Senyera i del servei d'aquest poble al tot està per fer i tot és possible. Hi ha frases i cants, imatges i idees, que els poetes han incorporat al cor del catalanisme amb una influència enorme sobre el pensament i l'acció del moviment. Però el fil roig de la poesia en clau de país es trenca a principis dels anys vuitanta i no torna a rebrotar. Ara, quan el sobiranisme pren el relleu amb empenta i ambició es troba a faltar una mirada poètica sobre el present i el futur català que fa dècades que ningú no fa.

El catalanisme modern se situa lluny del romanticisme originari i ja no hi ha lloc per la poesia patriòtica i patriotera d'altres èpoques però la reflexió lírica sobre el moment col·lectiu és més necessària que mai. L'ús intens que els catalanistes fan, encara avui, dels seus poetes clàssics, demostra que uns versos del segle XXI sobre aquesta Catalunya d'ara mateix farien molt de servei i més aviat poca nosa. Veus d'avui que pensin, somiïn i reflexionin sobre l'anhel col·lectiu i sobre aquesta voluntat de ser que perviu amb tossuderia malgrat tots els obstacles.

Els darrers anys s'han publicat centenars d'assajos i algunes novel·les amb el sobiranisme com a tema però cap llibre de poemes que empenyi i interrogui com ho havien fet El caminant i el mur o L'àmbit de tots els àmbits. El moviment catalanista d'ara mateix és tan gruixut i transversal, té tanta empenta i energia, que l'absència total d'un front poètic ha de ser, per força, símptoma d'alguna cosa. Potser sí que guanyant amplitud el sobiranisme ha perdut profunditat i sensibilitat estètica però el deix kitsch de l'independentisme popular no explica del tot aquesta estranya Renaixença sense poetes. On són els nostres poetes d'ara?