Ha estat batejada com l’operació diàleg. Des de sectors independentistes més militants s’han afanyat a avaluar-la com a moviment propagandístic buit de contingut. S’ho creuen o no, però esperen i desitgen que així sigui, ja que en aquests moments de desànim a les seves files, qualsevol escenari de distensió pot ser un cop fatal. Des d’alguns sectors de Ciutadans (versió Arrimadas) veuen en aquest gest del govern espanyol una oportunitat per ressituar-se en el mapa de partits català: transitar del seu primer anticatalanisme a la construcció d’una força política liberal amb una estratègia “peix al cove” 2.0 que li permeti atraure sectors de l’ex-CiU que s’han quedat orfes d’espai polític i electoral. I així podríem anar descrivint com ha estat la recepció que ha tingut el gir de Rajoy i Sáenz de Santamaría a Catalunya.

Aquests dies han anat apareixent a l’agenda pública mirades diferents sobre la qüestió però curiosament moltes comparteixen una concepció de fons: avaluen l’escenari polític com si aquest fos estàtic i amb un determinisme força pujat de to. Treballen amb la idea que el govern espanyol ha dissenyat una estratègia detallada, calculada i que cal donar per descomptat (això sí, segons qui s’ho miri, uns la consideren més propagandística o més material). I aquí crec que és on rau l’error. En política saps com comença un moviment però no saps com acaba. I l’existència de plans racionals, tancats i perfectes en contextos de disputes amb un alt contingut partisà caldria ser posada en quarantena. A més, en escenaris interdependents, els passos que es puguin fer des d’un pol impactaran de manera clara a l’altre.

El govern espanyol en minoria s’ha vist obligat a obrir petites escletxes d’empatia en relació amb Catalunya perquè sense una mínima relaxació l’escenari de geometries variables en el que vol operar es complica. El PP ha d’arribar a acords amb Ciutadans i PNB, però també PSOE i fins i tot PDECat. L’escletxa pot continuar essent cosmètica com ho és avui, és cert. Però també es pot convertir en una fractura irreparable al règim del 78. Això segon però no succeirà per art de màgia sinó que només serà possible amb la construcció d’un pol fort a Catalunya que es basi en un acord intern que consolidi ampli consens polític i social (aquella majoria dels 2/3 que ha operat en moments decisius de la història del país). Seria l’hora de més Maquiavel i menys Plató. De pensar en la construcció de correlacions de forces favorables. Més disputa en el terreny del “ser” i menys escenificació en el de l'"haver de ser". Perquè en definitiva, l’operació diàleg serà allò que vulguin que sigui els catalans i les catalanes.