Les turbulències de l’onada independentista comencen a provocar transvasaments. Una de les primeres en canviar de vaixell en plena travessa ha estat la vallesana Àngels Olano, que deixa l’aspresa del PP –recalcitrant com mai i tan centralista com sempre– per aixoplugar-se sota les esperances de l'estat propi que proclama Artur Mas. El saltiró d'Olano, estratègic i quirúrgic, apareix com el primer cop d'efecte d'una campanya electoral que promet sotragades encara més intenses. Però cap braçada esquitxa tothom per igual. És un canvi d'aires que escenifica l'oportunisme del peix al cove? És un pas valent cap endavant? 

En aquesta mena de disputes –ah, l'alta política!– és indispensable tenir natura d’anguila. Sobreviure, avançar, triar bé, saber-se escórrer. Olano fa el menut trajecte que separa CiU i PP –divergents en el punt cardinal del seu eix nacional, no pas gaire en l'eix social– sense enfangar-se, sense perdre credibilitat, sense despentinar-se. Olano és intel·ligent, fet que ha demostrat en aquests anys a l’oposició granollerina i fet que ve avalat, també, per una trajectòria laboral i política sense màcula: moderada, qualificada, especialista, amant de l'entesa i eficient. De ser un dels grans nous valor en alça del PP català, a ser l’abanderarda d'un seny que mou muntanyes i que fa bategar la il·lusió del nou horitzó nacional. Ni fet a mida.

Ara que el debat entre identitat i voluntat és tan present, CiU segueix demostrant que és qui millor es mou en l'art de la pesca a l'engròs. En aquest cas, ha sabut apropiar-se d'un bon exemplar, d'un d'aquells que fan de bon vendre i que fan bonica la fotografia. De la mateixa manera, Olano ha sabut dir no a temps i ha sabut dir prou, també, a la insensatesa dels despropòsits d'una Espanya involucionista. Un saltiró que fa de l'exregidora una mena d'abanderada del sentit comú, del camí a seguir, de la ponderació necessària. Però que la maquinària propagandística no ens tapi la bellesa del gest. Potser calen més salts, més veus, més caps, més cares que no tinguin por a dir que el dret a decidir és lícit, democràtic, necessari, cohesionador. I primordial.