Oques Grasses han exhaurit les entrades del concert que faran al Palau Sant Jordi el gener del 2023, és a dir, amb vuit mesos d’antelació, i esdevenen així, segons ens diu la literatura promocional, el primer grup que canta en català sorgit al segle XXI que ven tot el paper del local olímpic amb el seu aforament màxim. Signe d’expansió generacional per a la música en la nostra llengua, en un moment en què s’albiren tres cites més al Sant Jordi per a la tardor, les d’Antònia Font, Zoo i Sopa de Cabra.

La bona fortuna d’Oques Grasses s’entén si parem l’orella als dos darrers àlbums, Fans del sol (2019) i A tope amb la vida (2021), i l’evolució practicada des de la seva proposta de revetlla domèstica d’anys enrere i la invasiva fórmula turbo-tropicalista que fan anar en l'actualitat. En un territori, la música de festa major i rodalia, on el marge per a la inventiva és limitat i els riscos es poden pagar cars, perquè se sol jugar amb les coses de menjar, el grup d’Osona ha reeixit tot integrant amb imaginació pautes rítmiques llatines i textures electròniques de petjada nítida.

Amb ells, el cànon d’allò que Mano Negra va etiquetar com a patchanka ha evolucionat uns quants anys de cop. I tot plegat, embolicat en la lírica flipada de Josep Montero, trobador i teòric de "la pau dels cargols", segons la qual la ballaruca i el guirigall col·lectius són compatibles amb la reflexió solitària i el sa cultiu de tota quanta cabòria. Oques Grasses és un grup amb personalitat i que en poc temps ha creat escola. Únic fins i tot alhora de gosar triar un títol de disc tan rònec com A tope amb la vida, que transmet ganes de sortir corrents.

Ara bé, un cop més, la lluminària del seu èxit no ens ha de fer perdre el món de vista, perquè Oques Grasses confirmen un biaix que ve de lluny i que no remet. Se sol dir, des de fa anys, que a l’escena espanyola no hi ha classe mitjana, que hi ha els qui omplen els grans recintes i festivals, i uns quants pams per sota, a l’inframon, el circuit de la supervivència o de la misèria. I al mig, una franja força prima on, diuen, alguns se’n surten.

Doncs a Catalunya les coses no funcionen pas millor, i ni tan sols el sobtat neguit per la llengua que vivim en els darrers temps, a vegades sobreactuat, salva la majoria dels nostres artistes de la precarietat crònica o d’un cert equilibrisme a la corda fluixa. La majoria, sí. Creadors amb talent, que poden aparèixer a la premsa, o fins i tot a TV3 (això ja costa més), i que han de fer estranyes contorsions per arribar a fi de mes. Aquí, com a la resta de l’Estat, no hi ha tampoc gaire classe mitjana. Potser ens interessen més els fenòmens socials, participar d’una idea d’èxit, d’un ritual d’autoafirmació col·lectiva, que no pas construir carreres i alimentar-les. No ho hem sabut, o volgut, fer millor.