Hi ha persones a qui és contraproduent donar instruccions. Una d'elles és Magda Oranich. La presidenta de la comissió de garanties de Junts, advocada amb prestigi i de trajectòria històrica -podria fer un màster de què és defensar represaliats-, ha optat per no atendre les veus de Junts -inclosa la de Jordi Turull- que li van demanar un perfil més baix en públic per evitar més soroll vinculat a la condemna per corrupció dictada la setmana passada contra Laura Borràs. Oranich no només no ha callat, com haurien volgut alguns que li han demanat explícitament, sinó que s'ha refermat en els arguments exposats a favor de la dimissió de la líder de Junts, especialment pel que fa al càrrec de presidenta del Parlament. Dues entrevistes, una al programa Planta Baixa de TV3 i una altra al diari Ara, han acabat de certificar que no només és un vers lliure, sinó que se sent apoderada per ser-ho.

No és cap secret quan es va trencar la relació entre la presidenta de la comissió de garanties i Borràs. Quan l'organisme intern dirimia el cas de Francesc de Dalmases -l'expedient definitiu va determinar que l'escuder de la presidenta havia intimidat una periodista del FAQS el juliol passat-, la líder de Junts va pressionar personalment els membres de la comissió. Inclosa, esclar, la seva presidenta. Oranich ha ironitzat més d'una vegada amb els crits que sentia a l'altra banda del telèfon quan parlava amb Borràs. Un petit recordatori: la comissió de garanties és important perquè és on es dirimirà si la presidenta del podrà continuar en el càrrec en cas de rebre la sentència ferma per part del Tribunal Suprem, previsiblement després de l'estiu. Als estatuts s'hi diu que, si l'organisme determina que és un cas de lawfare -com defensa Borràs-, no haurà de plegar. El problema està en què no tothom dins de Junts pensa que sigui persecució política.

A aquesta circumstància s'hi ha de sumar que tots aquests dirigents que pensen això no acostumen a dir-ho en públic. No és una característica específica de Junts -els partits són un cau de disciplina fins que una carpeta no es decanta clarament cap a una banda-, però en el cas de Borràs és flagrant, perquè la prudència es barreja amb la por. La nitidesa d'Oranich exemplifica fins a quin punt està estès el temor dins de Junts a discrepar públicament de la presidenta del partit i dels seus afins. Perquè saben què els espera: crítiques desaforades a xarxes -amb perfils que sembla que només existeixin per donar la raó a Borràs i treure-la als seus adversaris, també els externs-, trucades desagradables i males cares. Té gràcia que algun tuitaire -el nom d'usuari del qual no coincideix, segur, amb el DNI de qui escriu- qualifiqui de traïdora Oranich. Algun dia sabrà que va encarregar-se de defensar Salvador Puig Antich en una etapa en què la dissidència es pagava amb un preu més alt que una sentència combinada amb petició d'indult.

És cert que normalment els presidents de les comissions de garanties dels partits tenen un perfil més baix, però Oranich és una figura coneguda i poc amant de les cotilles. És un dels problemes quan vas a buscar una persona amb prestigi i de llarga trajectòria per ocupar càrrecs interns: que poden tenir criteri propi. I que, fins i tot, poden tenir ganes d'explicar-lo en públic, encara que sigui discrepant amb el lideratge del partit. Si Jordi Turull, com a secretari general, volia poc soroll quan arribés la sentència, no se n'ha acabat de sortir, almenys per ara. Tampoc és cap secret que part del seu entorn hauria optat per decisions més expeditives, però Turull sempre prioritza la unitat. Vist en perspectiva, ha reflexionat algun dirigent amb experiència, potser hauria valgut la pena enfrontar-se obertament a Borràs en un congrés amb dues candidatures en lloc de pactar-ne una. Però en aquell moment, fa un any, era massa arriscat.

En tot cas, només cal parlar amb alts dirigents de Junts -amb responsabilitats al Govern fins que la militància, esperonada per Borràs i Carles Puigdemont i amb el silenci de Turull com a element definitiu, va decidir sortir-ne- per saber quina opinió exacta tenen de Borràs. Van molt més enllà del que diu Oranich, i desitjarien que s'hagués apartat. No ara, sinó al juliol, quan va ser suspesa de les seves funcions al Parlament. I pensen que, fins que la líder del partit deixi les seves responsabilitats, Junts no podrà ser un partit seriós. O suficientment seriós per complir amb la promesa de solvència que es fa servir en els eslògans camí de les municipals. Al final, la decisió és aquesta: triar si val la pena pagar el preu de tenir Borràs -i el seu grup més proper- condicionant les decisions internes i el discurs, o bé pagar el preu d'enfrontar-s'hi, amb tot el que això comporta. A la tardor, qui sap si abans, algú haurà de fer un cop de cap.