Any 1972, Còrdova. Pregunta d'un periodista a la interior esquerra de la selecció espanyola, després del partit: "¿Qué es más fácil, hacer una tortilla de patata o hacer un gol?". Era l'època de la rancior del tardofranquisme, quan les futbolistes miraven d'obrir-se pas entre constants improperis revestits de periodisme en forma de preguntes de l'estil "¿Tienes novio? ¿Y ya le parece bien que juegues a fútbol?", com figura a l'arxiu de RTVE. Estem parlant de l'Espanya del 600, però la realitat és que cinquanta anys després, encara n'hi ha que carburen en blanc i negre. I ho fan a cara descoberta. És clar que parlem d'un país que va deixar que el seu dictador morís confortablement al llit, amb tot lligat i ben relligat.  

Una bona pixada fora de test l'ha signat aquesta setmana un presumpte home d'esquerres, reconvertit en el gran aliat del conservadorisme més caspós. Tot un exvicepresident d'Espanya durant la transició que ha rebuscat al bagul del masclisme per combatre ideològicament allò que detesta. Alfonso Guerra desencadenat. I la presentadora que encara li riu les gràcies, incapaç de reprovar-lo en directe. Com li han rigut també a Coto Matamoros quan des dels micròfons d'Intereconomia ha vomitat que el Mundial de futbol femení val tant com el trofeu Carranca i que la realitat és que "és una merda". La merda és que el color no hagi arribat a la mentalitat de molts i moltes. La gran sort, que per bé que ells no se n'adonin, les normes (si més no les del carrer) han canviat. I el que abans creien reglamentari ara és fora de joc.

L'orsai de vegades és més subtil, però l'és. No ha estat fins un mes després que el petó no consentit de Rubiales detonés l'olla de pressió que feia bullir des de fa anys les futbolistes federades a Espanya, que el president del Consell Superior d'Esports s'ha reunit amb elles per intentar reconduir la crisi oberta. A la sortida, admet sense ruboritzar-se que el primer que ha fet a la trobada és presentar-se, perquè no les coneixia personalment. Pot semblar anecdòtic, però em sembla absolutament simptomàtic. El president del màxim òrgan de l'Estat, que té encomanada la missió de vetllar pel joc net en el món de l'esport, no havia trobat necessari veure's personalment amb les vigents campiones del món fins que la cosa se n'ha anat de mare. Fins que en joc hi ha hagut la imatge de la marca Espanya. Una Espanya que no s'hauria pogut permetre acabar amb la carrera de les futbolistes que acaben d'aixecar la copa del món. Perquè hauria estat un escàndol.

Aquest divendres, les campiones tornen a parlar al camp, després d'haver proclamat als quatre vents que n'estan tipes de discriminació i abusos, que això de Jennifer Hermoso és només la punta de l'iceberg. Trepitgen la gespa pràcticament sense haver entrenat i mentalment esgotades. Però també amb la certesa que tot i disputar el partit fora de casa, a Göteborg tindran al darrere el jugador número 12, que som totes i tots els que els reconeixem el mèrit d'haver canviat les regles del joc. No el del futbol, sinó el de la igualtat. Perquè avui, Alèxia Putellas i companyia no juguen en nom d'Espanya, sinó del feminisme. Per això tant li fa que vesteixin la rojigualda, perquè la causa és superior.