Enmig del gavadal de notícies negatives, acaramullades en el TN, topo amb la notícia de la mort d’Osvaldo Payà. Desconnecto de la resta de calamitats anunciades i la memòria em fa viatjar quinze anys enrere, cap al 1997, en un matí calorós a l’Havana, prop del Malecon. Aquella nit mateix teníem un sopar amb Fidel Castro, el relat del qual donaria per a molt, sobretot les seves apreciacions en relació a Catalunya, episodi que reservo per a un altre moment. Aquell dia teníem una reunió amb representants de l’oposició al castrisme i, de seguida, Payà se’m va aparèixer com el més qualificat de tots ells, el més sòlid, el més hàbil. Anys després, a Barcelona, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb altres dirigents de la dissidència cubana i aquella primera impressió positiva no va fer altra cosa que refermar-se. Crec que era, ras i curt, el dirigent més destacat de la dissidència i home de profundes conviccions democràtiques.

Arrenglerat en allò que podríem anomenar la ideologia democristiana, si bé mai no va compartir la política comunista, no va tenir problemes a reconèixer l’encert d’algunes mesures de caràcter social adoptades pel règim cubà. I com Jaime Ortega, l’arquebisbe de L’Havana, s’oposava a l’embargament nord-americà a l’illa i estava convençut que un futur millor per al país depenia només dels cubans de l’interior i no pas dels grups radicats a Miami, a la Florida. Aquesta era i és una dada molt important, pensant en l’etapa post-Castro que tard o d’hora s’obrirà en aquest indret del Carib, sobretot pel que fa a la necessària reconciliació entre els cubans de totes les ideologies.

El qui va ser premi Andrei Sakharov als drets humans, del Parlament Europeu, el 2002, va perdre la vida en un accident de circulació. Sembla que el sinistre va produir-se a causa d’un excés de velocitat, en un vehicle conduït per un espanyol, de cognom Carromero, membre de las Nuevas Generaciones del PP, prop de la ciutat de Bayamo. Això no obstant, la família i persones properes en qüestionen els motius, si bé el cos diplomàtic acreditat a l’illa no sembla tenir dubtes al respecte i el govern s’esforça a desvincular-se absolutament de l’accident i a carregar-ne la responsabilitat, en exclusiva, al conductor espanyol.

Payà era d’ascendència valenciana, d’una família originària d’Ibi, a la Foia de Castalla, a la comarca de l’Alcoià. Es tracta d’un cognom molt popular a l’indret, vinculat sobretot a la indústria del joguet. Osvaldo Payà tenia ben clares les seves arrels i en feia una certa ostentació. Recordo, en acomiadar-nos, que, tot somrient va dir-me: “Yo también soy catalán, pero de abajo del todo, del sur de los Països Catalans”, mentre m’encaixava la mà. La seva veu es trobarà a faltar –i molt-  a Cuba, els propers anys. Em sap greu...