La gelosia és un dimoni boig, maldestre, vanitós, possessiu i envejós que viu terroritzat per la sinistra expectativa de la solitud. Un animal ferotge d’ombres i laberints, despietat, cagadubtes, capriciós, ridícul i feble com un nadó. Un bon dia Eder Guidarelli Mattioli va ser posseït per aquest dimoni babau i va convertir-se en un monstre. El bo d’Eder, ja veus, només amb 32 anys. El bell Eder, amb la seva cabellera arrissada, la seva pell torrada, el seu somriure clar, la seva tendra mirada. L’Eder afectuós que potser somiejava llegint els poemes melindrosos d’Stefano Tosi... Amore, sono io, seduto alla stazione, che sogno ancora le Tue mani... mentre acaronava la testa del seu gos.

El cas és que a penes fa uns dies el seu dimoni li va fer agafar un cotxe i conduir des de Pontelagoscuro, a la vora de Ferrara, fins a València. En el fosc replà d’un edifici del barri del Grau, aprofitant la foscor de la nit, va colpejar Marcello Cenci i després, amb un cordill, el va escanyar fins a la mort. A un costat de l’escala va quedar abandonat el cadàver de Marcello. Adéu Marcello i les cançons de Jovanotti, Giorgia, Gianna Nannini, les de David Bowie... Hot tramp, I love you so!... els amics, la llum del cel una boqueta nit d’estiu des d’un terrat de la ciutat... inútil ja rellegir en la gran teranyina de la xarxa allò que un dia va escriure, tal vegada amb una cervesa de més, tal vegada molt content: ...perché la vita è un brivido che vola via... è tutto un equilibrio sopra la follia... Ningú no compren com ha pogut passar. A Gabriella, la mare de Marcello, ja no li queden llàgrimes. Com és que ningú no va veure aquell dimoni sorollós, imprudent, descarat?.

No era la primera vegada, però, que Eder li havia buscat la pell. De fet, Marcello l’havia denunciat fins a quatre vegades. En una de les agressions li va ferir un ull i li va trencar el nas. La darrera nit de Sant Esteve, Eder el va tornar a agredir brutalment. Quatre dies a l’hospital i 52 punts de sutura. Fou aleshores quan va decidir anar-se’n cap València on feia poc que treballava de cambrer en un bingo malgrat ser un flamant llicenciat per la Universitat de Bolonya. Aquella nit venia de fer algunes copes amb els amics. Degué gelar-se-li la sang en les venes en trobar-se amb el seu amic, enemic, a l’entrada de l’edifici.  
És el dimoni de la gelosia el que va fer-li fer tot això a l’Eder. El dimoni que no deixava d’empaitar-lo, de preguntar-li quantes vegades pensava que la seva enamorada i Marcello s’haurien vist i on. Potser ara, li deia de vegades, estarien parlant per telèfon o fent-se un missatge, no importa que fossin les sis del matí... El dimoni li feia pensar amb els dits de Marcello trescant sobre els pits de la seva femella, escoltar el frec dels seus cossos, dels seus gemecs, la música de les seves promeses d’amor...

Va ser el dimoni bord, malparit, espieta de la gelosia que va encegar-lo, que va fer que oblidés que s’havia criat amb el seu amic Marcello en el mateix barri, que havien anat a la mateixa escola, jugat en el mateix equip de futbol, sigut companys en la mateixa empresa. Res no va ser considerat. Res no el va aturar. Potser fins i tot que avui, ara, en la solitud de la seva cel·la decrèpita de la presó d’Imperia, continuï maleint-li els ossos per tots els enganys dels quals es creu víctima. Pobrissó Eder, noi de sucre cremat, què li diràs ara a la teva enamorada? Com podràs ni somiar tocar-la amb aquestes mans teves de Caïm?. És el dimoni de la gelosia, incansable, pesat, inoportú, maleducat, pudent, tan persistent com el cant de les cigales en la inacabable tarda de l’agost.

Del ben cert que en la llarga nit en què s’escriurà l’oblit de Marcello, ressonaran els mots de l’estúpid Otel·lo pronunciats poc abans de morir: “Us prego que quan conteu en les vostres cartes aquests desgraciats fets, parleu de mi, com sóc: no enfosquiu res, no ho exagereu amb rancúnia. Aleshores, heu de parlar d’un que va amar no amb seny, sinó massa”.