El vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, l’altre dia es va posar les botes a compte de l’escalfament de boca de Santi Vidal. L’elitista líder del PP va oblidar per un moment les seves maneres suaus d’ara i va reviure el seu temps de tipus dur. Aquells dies de fúria en què acusava les esquerres d’idolatrar assassins com el Che Guevara o en què les titllava de carrinclones per estar pensant tot el dia en les fosses comunes. Ja veus tu quina dèria aquesta de la memòria històrica!.

El cas és que Casado va qualificar al Govern de Catalunya d’autoritari i de xenòfob agafant-se al peu de la lletra les estúpides paraules de Vidal. Només li va faltar comparar Puigdemont o Junqueras amb uns alts jerarques nazis, tot un clàssic de la demagògia espanyolista. I vés per on, ho va fer des de les files d’un partit que tira arrels en les profunditats tèrboles del franquisme i que, a més, des de sempre s’ha inspirat en un nacionalisme que ha fet de la catalanofòbia tot un signe d’identitat. Poca broma.

La impressió és que Casado va molt perdut o bé que és tot un artista a l’hora de fer-se el fava. O qui sap si totes dues coses alhora. Per a saber que és la xenofòbia potser li aniria bé aprendre el català i, fent-se passar per un de nosaltres, provar de viure plenament, sense por a ser insultat o menystingut, la seva catalanitat. No és una cosa fàcil, especialment, quan un surt de casa i s’aventura en territoris abonats durant anys pel discurs anticatalà que tan profusament ha emprat el PP.   

Valga com a exemple alguna vivència personal. L’any 1996 vaig instal·lar-me amb la meva dona, barcelonina, a la meva estimada València on vaig nàixer fa 48 anys. Una agència immobiliària ens va trobar un pis magnífic al mateix centre, a dos passes del carrer Colom. El cas és que a les poques hores ja havíem tancat un preacord i pagat un senyal. L’endemà, però, la propietària de l’agència ens va trucar nerviosa per a dir-nos que, finalment, no podria ser. Ens va sorprendre i emprenyar molt aquella decisió sobtada. Després de molt pressionar, l’agent immobiliària, només ens va poder dir, amb un cert to de desdeny, que no ens havien volgut llogar perquè érem catalans. Val a dir, que no em va sorprendre gens perquè tan sols uns anys abans, una altra propietària d’un pis del carrer Alboraia, a València també, em va advertir que ella no es posava a casa ni a negres ni a polacos. En una altra ocasió, una vespra de Cap d’Any, em van agredir en un bar del casc antic d’Alacant per parlar en valencià –el meu català- uns energúmens de Múrcia al crit d’"estamos en España pijo". D’aquesta catalanofòbia –la paraula, per cert, no l’ha recull cap diccionari espanyol- n’ha estat responsable en bona part el PP. Tristament, al País Valencià, especialment a la ciutat de València, les principals víctimes han estat els valencians mateixos que n’han exercit sense complexos com a tals.

Casado tampoc no deu desconèixer les desenes de denúncies per discriminació lingüística comeses contra catalanoparlants per agents de les forces de seguretat espanyoles o per funcionaris espanyols de tot pelatge. És un tema greu que s’ignora a Madrid però del qual sense sap molt a Europa. Molts dirigents del PP no tan sols han practicat el discurs de l’odi contra els catalans a tort i a dret. En el seu punt de mira també han estat els gitanos, els musulmans o els immigrants. A Catalunya, Xavier Garcia Albiol, s’ha convertit durant els darrers anys en un autèntic campió del racisme més cínic i descarnat. A Casado i el seu partit els hi deuria caure la cara de vergonya només de tenir-lo de company de files, però no sembla que sigui el cas.

En la mateixa sufocada intervenció contra Vidal i per si encara no fora poc, el dirigent del PP, va descriure també una societat catalana hostatge d’un ejecutivo autonómico capaç d’agredir les llibertats individuals a compte de la “quimera” del procés independentista. Quina gran estupidesa pensada per a una ciutadania, la de fora de Catalunya, desinformada i predisposada a la méfiance. Els catalans, hostatges? Sí, és clar, però no del seu propi Govern al qual han votat majoritàriament sinó d’un Estat que, com l’espanyol, encara no ha entès de què va tot això de la pluralitat, de la democràcia. D’un Estat que quan li parlen de catalanofòbia sembla que només pot pensar en negres i en polacos.