Entre els múltiples efectes que han provocat les eleccions municipal del passat diumenge 24 de maig, en destaca amb nitidesa una exigència que és al mateix temps tota una oportunitat i un repte: pactar per governar. Certament els resultats arreu del país han posat sobre la taula la necessitat que tindran els partits polítics d’entomar un procés de negociació per configurar els propers governs municipals. Les majories absolutes, per sort, cada cop esdevenen excepcions menys nombroses i així s’obren diferents escenaris alternatius per a la formació de govern.

En aquests contextos polítics la norma habitual és la necessitat d’arribar a acords polítics, tinguin o no la forma d’un govern de coalició en sentit estricte, que garanteixin no només la investidura de l’alcalde/essa -que això ja ho fa l’article 196 de la LOREG-, sinó que essencialment ofereixin estabilitat política en el municipi. És així com prenen força els valors inherents a la negociació, la cessió mútua, la construcció de consensos, la incorporació de diferents punts de vista... com a mostres de fortalesa política enfront a aquelles visions reduccionistes que creuen que la majoria absoluta -i per tant l’ostracisme de la resta d’opcions polítiques- són sinònim d’estabilitat.

Així, la pràctica habitual en un escenari en el que ningú obté la suficient fortalesa parlamentària per governar en solitari és que s’activin les dinàmiques coalicionals. I aquestes dinàmiques no obeeixen a cap norma preestablerta. És per això que el mantra “que governi la llista més votada” esdevé un autèntic “brindis al sol” atès que les majories s’han de construir, i la incapacitat de la “llista més votada” per fer-ho permet -i obliga- albirar la viabilitat de diferents correlacions de forces.

Oblideu-vos per tant de tot tipus de limitacions preestablertes i centreu els vostres esforços en cercar els punts en comú entre els programes electorals –sí, sí, els programes importen…- dels diferents socis potencials per anar definint el nucli de l’acord. Acord que hauria de ser per escrit, signat públicament abans de la formació del govern i que -com a mínim- hauria de centrar-se en els següents punts: el què, el com, el quan i el qui. És a dir, què portarà a terme el nou executiu o, en altres paraules, quin serà el projecte de govern.

No hauria d’oblidar-se que aquest acord sobre el què haurà d’incloure molt especialment l’acord sobre “allò que no es farà”. És a dir, tan important és allò sobre lo que hi ha un acord com aquelles temàtiques en les que les diferències son radicals, atès que preveure-ho servirà com a mecanisme de prevenció de conflictes entre els socis de govern. En segon lloc, l’acord haurà d’incloure d’indicacions sobre com es pensa desplegar el contingut pactat, és a dir, quins protocols per a l’impuls de l’acció ordinària de govern se seguiran i quina serà la distribució temporal de l’esmentada acció de govern (el quan que dèiem abans).

Fixi’s estimat lector, que només al final apareix el “qui”. Doncs sí, només en el cas que els actors implicats en la negociació hagin estat capaços d’entomar amb èxit el repte cedir en les seves posicions de partida, de trobar punts en comú, de construir una agenda política comuna tindrà sentit discutir sobre qui ha d’ocupar i responsabilitzar-se de cada parcel·la de poder, de cada regidoria. El nostre modest consell en aquest escenari és senzill: intentar casar per una banda els aspectes quantitatius -és a dir, quantes regidories obté cada soci- amb els aspectes qualitatius -quines regidories, amb quin contingut. Una reflexió pausada a temps permetrà d’evitar errors en el repartiment de responsabilitats i, al mateix temps, facilitarà moltíssim l’obtenció dels objectius polítics partidistes i de govern.

Arribats a aquest punt només ens queda preguntar-nos sobre la viabilitat d’aquestes dinàmiques en un entorn com el vigatà, on les eleccions han dibuixat per primera vegada un escenari on les majories es poden configurar cap a una banda i cap a l’altra... on els líders de cada formació ens mostraran fins a quin punt estan compromesos amb la ciutat i els veïns o bé si només volen romandre en el seu “espai de confort”, defugint la responsabilitat i optant per la comoditat de la crítica sistemàtica des de la “còmoda oposició”. En tot cas, l’escenari obert és clar: caldrà pactar per governar.